PATRIMONI I MUNTANYES

L'ALBELLÓ O MINA DE LA VALL (ALPENS)

2012-01-26T22:00:00.000+01:00

En aquesta recerca poc científica d'albellons i altres conduccions subterrànies d'aigua he topat amb la mina de la Vall. Si fins ara les construccions que havia vist d'aquest tipus semblaven fetes per tapar un torrent i guanyar terreny conreable, aquesta construcció ja surt una mica d'aquesta tònica, perquè està fet amb la tècnica de les mines d'aigua; és a dir, amb uns pous cada 30 m, aproximadament. L'amic Eloi és qui ens en va parlar. Tot voltant pel Lluçanès amb l'Eloi i el seu fill i en Francesc i el seu fill, hem fet cap a la mina. Els grans hem fet el recorregut una vegada, però els joves (no hi ha com tenir 10-12 anys!) l'han fet 4 o 5 cops.

Cal dir que de totes les construccions d'aquest tipus que he vist, aquesta és la que té unes dimensions més considerables, perquè arriba als 174 m. L'entrada la fem una mica més avall de la pista que va a la casa (la mina, passa per sota la pista). En aquesta entrada hi ha un bloc que la tapa i només deixa una obertura de forma triangular.

L'única possibilitat és passar estirat. Un cop hem superat aquest pas ja som a dins la mina, que sempre té unes dimensions força còmodes i, a més a més, no està colmatada ni gaire enfangada. Només en els primers metres, la conducció fa una mica de gir; després ja es fa rectilínia.

El primer tram té una trentena de metres i té el sostre de lloses planes; comença amb una alçada de 88 cm i augmenta fins a 1,10 m. Es poden apreciar precipitacions calcàries al sostre. Aquest primer tram acaba en un pou rodó des d'on es pot sortir fàcilment al camp.

El segon tram és del mateix estil. L'amplada es redueix una mica (75 cm) i l'altura que, a l'inici és de 75 cm, va augmentant fins arribar a 1,20 m. La llargada és de 40 m. També acaba en un pou, aquest de planta rectangular, d'uns 50 cm d'ample i 2 m d'altura. La llosa que tapava el forat està mig penjant i obliga a fer un pas estret.

El tercer tram comença també amb el sostre de lloses planes, però als pocs metres es transforma en una volta de canó. L'amplada es manté en 70 cm i l'altura és d'1 m. El pou que trobem és idèntic a l'anterior, però la llosa tapa el forat.

El tram que vé a continuació és una mica més baix (80 cm) i també acaba en un pou de les mateixes dimensions que els anteriors, però d'1,60 m d'altura.

El darrer tram té una longitud de 30 m i es fa una mica més alt (1,10 m). La sortida no és que sigui el punt més difícil del recorregut, però cal fer un moviment una mica hàbil per sortir per un forat de poc més de 45 cm de diàmetre que deixen els blocs que han caigut.

Sortim a una mena de tancat amb parets de pedra seca d'uns 2 m d'altura on desemboca el rec que vé de sota el poble.

Tot seguit us deixo el croquis de l'albelló o la mina de la Vall, una construcció realment notable i de la qual ens agradaria conèixer l'origen.

EL POU DE GLAÇ DE CAN DONADEU

2012-01-09T19:30:00.000+01:00

Aquest pou de glaç està situat al terme municipal de Sant Fost de Campsentelles, a tocar de la carretera BV-5001, més coneguda com "carretera de la Roca". Aquesta construcció és una gran obra que caldria dignificar perquè es tracta d'un interessant complex que la vegetació va engolint. A més a més, el seu accès, que no deixa de ser l'entrada d'una pedrera, no és tampoc gaire afalagador. Segons he llegit és el pou de glaç més proper al mar (he calculat que només és a 7 quilòmetres en línia recta de Montgat) i si a això hi afegim la seva situació, a la cota 80, no sembla el lloc més adient per aquest tipus de contruccions, però és ben clar que la seva situació obaga fa que les temperatures siguin prou baixes (i més quan parlem de fa 200-300 anys enrere).

Aquest fet el podeu copsar actualment si aneu un dia d'hivern al pou. Segurament veureu els voltants de la carretera coberts de gebrada, mentre que a l'altra banda del riu Besòs, hi llueix el sol i la temperatura és agradable.

No obstant això la bibliografia consultada, Les mines d'aigua de la serralada de Marina, de Enric Porcel i Francesc Alfambra, Grup Espeleològic de Badalona; Badalona, 2004, que cita un text de 1770-80, m'ha fet saber que el pou, no es va omplir mai. Realment, omplir un pou d'aquestes dimensions era una tasca gairebé impossible.

El pou de glaç de Can Donadeu és de fàcil accès. A la carretera de BV-5001, entre els quilòmetres 10 i 11, trobareu Can Donadeu. Si veniu del sud, un cop passat el trencall que va a la casa, trobareu l'entrada d'una pedrera i una pista que puja en paral·lel a la carretera. Aquesta pista està tancada amb una cadena i hi ha un rétol que diu "camí de Can Donadeu". La pista fa un revolt i puja, tot deixant la casa una mica allunyada, a la dreta. Arribem a un trencall (al davant ens baixa una línia elèctrica) i tirem a l'esquerra. Pocs metres més enllà trobem la torre que dóna accès al pou.

No obstant això, cal que seguiu endavant; així podrem entendre en un ordre lògic el sistema de treball. Tot seguit veureu un contrafort del pou.

A la dreta, veureu un forat d'una mina (que està tapada als pocs metres) i una mica més enllà i al talús, un altre forat obrat.

Feu unes passes més i trobareu, a la dreta, un viarany que s'enfila i que us porta a la bassa gran.

Jo no m'he entretingut fent mesures, però si consulteu altra bibliografia veureu que tenen divergències en quant a les mides. No obstant això, cal dir que tant la bassa com el pou són de grans dimensions. També us he de dir que els matolls dificulten força la visita, sobretot de les basses.

La bassa gran és gegantina. Em pregunto com podien recollir tanta aigua. En l'extrem nord-oest hi ha unes escales que permeten pujar a la vora de la bassa i baixar-hi a l'interior.

Allà sota hi ha una sortida d'aigua que, segurament alimentava la bassa inferior.

Des de sota la bassa hi ha una rampa que va a parar a la cúpula del pou i concretament a una obertura. Per aquí devia entrar el glaç.

La cúpula és de rajol i té uns arcs radials.

Si aneu cap a l'esquerra veureu, des de dalt, la torre d'accés al pou.

Ara cal baixar (tirant enrere) i ficar el nas a la mina que està tapada als pocs metres i que, curiosament, té un sentit ascendent. Si entrem a la torre ens adonarem de la immensitat d'aquesta construcció.

Només podem anar avall, perquè han desaparegut les escales que anaven als pisos superiors.

Si baixem la rampa arribarem a una porta des d'on podrem contemplar la volta i l'interior del pou. L'escala continua baixant, però hi ha un graó trencat.

Trobareu més informació al llibre Aproximació als pous de glaç i de neu a Catalunya, de Gener Aymaní i Domingo (UEC; Barcelona, 2000) i a l'inventari http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

Realment, la visita a aquest pou val la pena. S'ho val perquè contemplem una obra colossal, amb molta història i que és un bon exemple d'aquest tipus de construccions, però com passa a casa nostra, roman oblidat, esperant que la incultura, el vandalisme, el desinterès i els fenòmens meteorològics facin la seva feina. Una neteja de l'entorn i una consolidació de l'escala servirien per poder gaudir-ne.

LA DESAPARICIÓ D'UN PEDRÓ

2011-12-29T23:00:00.000+01:00

Tots els qui heu pujat al cim del Sui, heu vist el gran pedró que hi ha. Darrerament, a principis d'aquest mes de desembre, jo hi vaig tornar a pujar. El dia no era gens agradable: la ventada era tan forta que en arribar al collet del pou d'en Besa, tenia treballs per caminar. La ventada era impressionant i em vaig acostar al cim, una mica protegit per la carena. No vaig parar, no era gens agradable, i vaig seguir carena enllà. El que sí que vaig poder veure és que el pedró estava molt avall. Ja ho havia notat altres vegades, però aquest cop en arribar a casa em vaig mirar les fotografies que tinc d'aquest cim.

La primera fotografia és de 1977. Aquell dia féiem una travessa força llarga i al cim del Sui hi vam estar fent una curta migdiada. El pedró es veu magnífic i en bon estat.

La segona fotografia és de 1981; han passat quatre anys i el pedró es veu força igual, malgrat la presència dels joves excursionistes, que no es van ni fixar en el pedró.

Les altres fotografies que tinc donen més importància a les persones i no surt el pedró o surt molt poc. He de reconèixer que totes les coses tenen un inici i això de fixar-me en els elements de patrimoni rural és una "activitat" que practico des de fa uns 16 anys.

La tercera foto ens dóna idea de la degeneració del pedró. Som a l'any 2005 i el pedró s'ha esllavissat pel cantó sud i ha perdut una bona part de la seva alçada. Si ara hi aneu podreu veure que el pedró ha quedat reduït a la meitat del que era en aquesta darrera foto. La fita que hi ha al seu peu us pot servir de referència. Curiosament sembla que el pedró es va construir a un costat de la fita que fa de límit entre propietats. Aquesta fita també és un element força interessant atès que és de gres vermellós; les pedres del seu costat són de pissarra.

Aquestes fotografies només serveixen per constatar la pèrdua d'un element prou espectacular. No sé qui el va construir; segurament mans anònimes de pastors de la zona, i mentre estic escribint em vénen al cap altres pedrons d'aquestes dimensions que he vist en altres indrets com el pic de Duraneu i la Carabassa. Cal dir que en aquest darrer cim, el pedró ha seguit un destí força semblant al que hi ha al Sui.

Jo puc estar content perquè vaig poder veure el pedró tal i com el van construir. Els que vinguin al darrere no podran dir el mateix...

RESTAURACIONS

2011-12-13T22:38:00.000+01:00

He anat al Montseny. He pujat des de Cànoves, cap al Sui i tornada per Vallfornès. En el recorregut, a més d'alguns pous de neu, hi ha dues barraques que han estat restaurades. De fet ja ho havia llegit, però volia veure com havien quedat. Les dues barraques restaurades són les d'en Pitu i la d'en Ramon. Cal dir que són de dues tipologies ben diferenciades. La primera fa servir materials vegetals i la segona ja és una construcció més habitual.

La primera vegada que vaig veure la barraca d'en Ramon no li vaig fer cas, de fet ni tan sols sabia que hi havia una estela prehistòrica a dins. Fa uns setze anys que, tot passant en BTT vaig fer una parada a la barraca. En la meva llibreta vaig fer aquest croquis:

Vaig suposar que podien ser uns gravats prehistòrics, però en aquella època no hi havia internet i no vaig trobar cap documentació que hi fes referència (més tard he sabut que es van estudiar a l'any 1976). No podia entendre com una cosa d'aquest tipus fos tant oblidat...

Alguna altra vegada hi havia passat, però a l'any 2005 vaig tornar-hi, ara sí, tocat per la pedra seca. Vam coincidir amb uns excursionistes força veterans que en veure'ns anar tant decidits cap a la barraca ens van dir, abans d'entrar-hi ,que havien trobat la pedra malmesa. Vam entrar-hi i vam veure com s'havien entretingut en picar la pedra.

No cal dir que després vam estar una bona estona parlant d'aquests incívics que van pel món fent mal. Uns anys més tard vaig poder veure una notícia que deia que es restauraria la pedra i s'exposaria en un museu.

El 24 d'abril de 2011, el director general del Patrimoni Cultural va inaugurar al poble de Montseny, un espai destinat a l'exposició de l'estela. La notícia també deia que aquesta pedra era un dels rars exemples de gravats a Catalunya. La barraca d'en Ramon va ser reconstruïda pel Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura i s'hi va col·locar una rèplica de l'estela.

Més informació sobre l'estela: http://www.francescroma.net/patrimoni/?p=77

La pedra fa uns 135 cm de llarg i 90 d'alt. Segurament el constructor de la barraca va pensar que podia aprofitar aquell gran roc per bastir-hi la resta de construcció. Si la barraca antiga era de factura rústega, ara, tot i que és de pedra seca (no em sembla que hi hagi ciment), em recorda, amb les pedres de pissarra tant ben tallades, les cases de nova construcció que es fan en zones de muntanya. Compareu les fotografies.

Abans:

Ara:

Abans:

Ara:

Podem observar que abans hi havia lloses de gres vermell amb poques pedres al damunt. Ara en canvi, les lloses també són més planes i homogènies i les pedres que les aguanten també són molt grosses.

I finalment, per acabar amb aquesta barraca, la reproducció de l'estela:

L'altra barraca, la d'en Pitu va ser restaurada també l'any 2010 per l'Àrea d'Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, que es va acollir a la Llei 45/2007, de 13 de desembre, per al desenvolupament sostenible del medi rural a les reserves de la biosfera. Les Diputacions de Barcelona i Girona van signar un conveni amb el MARM (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino) per realitzar les actuacions d'aquesta llei.

La barraca d'en Pitu era una barraca de carboner. En fotografies antigues del Montseny es veuen els carboners amb barraques d'aquest estil. Aquesta barraca fa servir la pedra seca, però també fa servir troncs com a bigues i brucs per la coberta; per damunt s'hi tirava terra per fer-la impermeable.

Seguidament podreu veure unes fotografies de la barraca per comparar.

Abans:

Ara:

Aquestes fotografies actuals són les úniques que he pogut fer sense que es vegi el filat metàl·lic que l'encercla, que si bé per una banda la protegeix del bestiar que pastura o dels senglars, li treu força encant. El mur, com en el cas de la barraca d'en Ramon també està fet amb pedra molt triada (i, a més, es nota el ciment).

En resum, està bé que es facin restauracions, però s'hauria de procurar mantenir més l'esperit original. D'altra banda aquestes reconstruccions ens permeten conservar el record d'aquestes construccions i valorar-les.

L'ALBELLÓ DEL SUNYER DE BAIX (TAVERTET)

2011-12-04T21:46:00.001+01:00

A la casa del Sunyer de Baix, situada al peu mateix d'una cinglera i amb algunes construccions annexes troglodítiques hi ha un albelló. En aquest cas, l'albelló, no serveix per a guanyar terreny de conreu. La seva utilitat és desviar l'aigua que pot baixar canalitzada en cas de pluges molt abundants. La situació d'aquesta casa fa que l'aigua, que baixaria per l'estret de roca on hi ha unes rústegues escales que s'enfilen cap al pla, no entri a dins la casa.

Si pugem a la casa des de la carretera BV-5207, en els darrers metres de camí on podríem dir que anem entre la roca i la casa, l'albelló ens va en paral·lel i hi passem pel damunt. Quan passem per davant la porta de la casa i enfilem les escales cap al Sunyer de Dalt, veurem el clot del rec i el forat per on entra l'aigua.

En aquesta fotografia podem veure les escales que baixen de dret a la casa i que, evidentment, també canalitzen l'aigua.

En la part inferior de la fotografia següent podeu veure l'entrada de l'albelló, al davant mateix del que era l'entrada principal de la casa. El petit rec que hi ha al final de les escales anava directe a la casa i l'albelló li fa prendre la direcció del camí.

L'albelló està fet amb unes parets formades per blocs de dimensions mitjanes. El sostre està format per lloses planes i el sòl, suposo que és la roca mare, té també unes lloses molt planes. Tret d'una petita acumulació de terra en l'entrada de la fotografia, provocada per un tronc, podríem dir que l'albelló és completament net.

Té una llargada d'uns 15 metres amb una amplada de 70 cm i una alçada de 90 cm a la sortida. Aquesta sortida està una mica camuflada per les branques d'un arbre mort.

En aquesta darrera fotografia es pot veure la homogeneïtat de la construcció.

Realment cal reconèixer que els nostres avantpassats feien obres amb molta intel·ligència!

TROBADA A VILAFRANCA

2011-10-27T22:34:00.000+02:00

Aquest darrer cap de setmana (del 21 al 23 d'octubre) vaig assistir a la VI Trobada d'estudi per a la preservació del patrimoni de pedra en sec als Països Catalans a Vilafranca, en terres del Maestrat.

Feia molts anys que no anava cap allà; de fet, només havia estat a Morella i al cim de Penyagolosa. Recordo encara, les barraques, impressionants que vam veure llavors, quan encara no m'havia fixat en al pedra seca.

El divendres vaig sortir aviat de casa per poder arribar tranquil·lament i aprofitar una mica el temps per veure alguna cosa. Quan vaig passar Traiguera, vaig enfilar el camí cap al Port de Querol i em va aparèixer al davant, Morella. Abans d'arribar-hi, vaig girar a l'esquerra i vaig començar a veure un paisatge dur i sever, però amb moltes mostres d'activitat humana.

El paisatge que vaig començar a veure era un magnífic exemple del treball amb la pedra seca: llargues parets que limitaven propietats, tancats i barraques. Vaig parar en un indret molt planer on vaig veure un camí ramader (assagador, en aquestes contrades). M'impressionava la seva amplada. Vaig caminar-hi uns metres, allunyant-me de la carretera, molt poc transitada.

Finalment vaig arribar a Vilafranca, però vaig passar de llarg, badant, i vaig veure l'indicador de l'itinerari de les Virtuts. Cal dir que a Vilafranca tenen un museu dedicat a la pedra en sec i han senyalitzat uns itineraris pel terme municipal. Era cap a migdia, la temperatura era agradable i feia un ventet suau. Vaig llegir el plafó que hi ha a l'inici i vaig començar a caminar. Ben aviat vaig veure que entrava en un món increïble. Tot era pedra seca! Tancats, barraques, baixadors, aixoplucs i camins. Vaig anar seguint la ruta, desviant-me per anar a veure barraques que no eren pròpiament de l'itinerari proposat. Vaig quedar meravellat de la quantitat de pedra i hores que es van esmerçar per fer tot això. Vaig estar poc més d'una hora per fer el camí, però m'agradava la solitud que hi havia. Vaig cercar un indret arrecerat en una paret de pedra seca i vaig dinar, abans d'anar a voltar una mica pel poble i entrar a la sala on es faria el congrés.

El cartell que trobem a l'inici de l'inici de l'itinerari de les Virtuts

Les Virtuts és un indret on la pedra es present arreu

El congrés va ser molt interessant. Hi ha gent que fa treballs magnífics! I, a més ve de gust, parlar amb coneguts que tenen la mateixa passió per la pedra seca i d'indrets tant diferents: Manresa, les Preses, Torredembarra, Mont-roig del Camp, la Fatarella, Gandia, València, Nonasp, ... sense oblidar els representants de les Illes. Les activitats complementàries també van ser interessants i, com a mínim jo, vaig gaudir d'uns dies molt agradables.

Una barraca amb dues estances a prop del camí de la caseta de Calces. Una de les estances té bigues i l'altra està feta per aproximació de filades.

El diumenge vam fer una sortida de camp. Vam visitar les casetes de Calces i el Pla de Mossorro. Realment, el Pla de Mossorro (on el divendres també havia arribat en cotxe), em recorda una mica la Garriga d'Empordà, però realment penso que a Catalunya no tenim aquests paisatges. Potser els únics indrets comparables serien, la Garriga (que ja he dit), les feixes de Sant Julià de Cerdanyola i el Pla de Santa Maria.

Al Pla de Mossorro hi havia lluita per l'aigua: en aquesta foto un desguàs per evitar la inundació

En aquesta altra foto podem veure el sistema per omplir la cisterna interior d'una barraca: una teula aprofitava els regalims de l'aigua de pluja

I amb tanta pedra seca, vaig poder trobat allò que a m'agrada: dates i inicials. Les dues que vaig trobar, una de 1935 a les Virtuts i l'altra, 1892 a la caseta de Calces.

No puc acabar aquest escrit sense agrair als organitzadors de la trobada la feina que van tenir per fer-nos gaudir de dos dies i mig parlant d'un tema que ens interessa: la pedra seca.

ESPOLI DEL PATRIMONI

2011-10-15T19:39:00.000+02:00

Un company, en Josep, ha seguit un dels itineraris del meu llibre "Patrimoni rural i pedra seca". M'escriu un correu electrònic i em diu que ha seguit l'itinerari prou bé, però em comenta si no hi ha una errada en els noms dels molins, perquè només han vist una llinda en el molí de Vinyers i en el de la Rovira no n'hi ha cap. També m'annexa una fotografia i ràpidament detecto alguna cosa que no em lliga.

Vaig a mirar les meves fotos i ben aviat m'adono del que ha passat: algú s'ha endut la llinda! Desconec si això ho ha fet el mateix propietari per guardar-la, atès l'estat ruinós de l'edifici, però més aviat penso que se l'han emportada per anar a parar a algun xalet com a motiu decoratiu. Arreu del nostre país podem veure exemples d'això: llindes, finestres gòtiques, creus i d'altres elements, que formen part de la decoració de la caseta de cap de setmana.

La llinda no tenia gran cosa a destacar: el nom del propietari (Josep Rovira), l'acrònim de Jesucrist i la data subratllada, però això sí, tenia 277 anys.

Trobo que la desaparició d'aquesta llinda ens demostra, una vegada més, el desinterès de tothom pel patrimoni. Sense comentaris...

Tot seguit us poso una fotografia de la llinda; com a mínim ens queda el record. Que poc s'ho pensava en Josep Rovira que la llinda de casa seva es podria veure gairebé 300 anys després a tot el món!

UN ALTRE VÍDEO D'UN ITINERARI

2011-10-04T14:08:00.004+02:00

Podeu veure un altre dels itineraris del llibre "Patrimoni rural i pedra seca. 20 itineraris a peu i en BTT". Es tracta de l'itinerari núm. 4, que transcorre pel nord d'Olesa de Bonesvalls.

És un itinerari en el qual es veuen forns de calç, barraques, pous i corrals. Una mostra de l'aprofitament d'unes muntanyes tan àrides com és el massís del Garraf.

No hi ha gaire més a afegir. El vídeo de la Xaro i en Josep ens mostra el forn Aries, els pous d'en Peret Milà i de l'Isidre Cuscó i la gran barraca d'en Milanet.

Aquí teniu el vídeo:

Si després voleu anar més segurs, aquí trobareu el traçat de l'itinerari:

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2076510

RECORREGUT PATRIMONIAL AL MONT-RODON

2011-09-20T17:55:00.000+02:00

Aquesta excursió és un curt recorregut pel Mont-rodon, un turó de 618 m d'altura, situat a l'extrem sud del massís de Sant Llorenç del Munt. El cim és una mena de placeta al voltant d'una alzina solitària, des d'on gaudim d'una vista panoràmica força extensa, sobretot cap al sud.

Als peus d'aquest turó trobem tres forns de calç de tipologies força diferents, una barraca de pedra seca, un aixopluc de marge i un camí molt interessant. Aquests forns de calç han estat recuperats i senyalitzats el mes de maig de 2011, com a resultat de la col·laboració entre l'Ajuntament de Matadepera, la Diputació de Barcelona i Catalunya Caixa.

La proposta és un curt passeig de poc més d'una hora de durada que és idònia per fer una sortida matinal.

Aquest itinerari s'inicia al final del carrer Isaac Peral de Matadepera. Aquest carrer fa un revolt en pujada i es converteix en el carrer del Xiprer. Just en el revolt, entre dos xalets, hi ha una pista que baixa (X: 419795/Y: 4607096/H: 476). Hi ha un indicador vertical.

Avancem per la pista que planeja després de la baixada. Deixarem un parell de trencalls a la dreta i ben aviat passarem per la pedrera, que tindrem a la nostra dreta. Un cartell ens anuncia els forns. Primerament anirem cap al del Ton (X: 419673/Y: 4607103/H: 462). Es tracta d'un forn on es pot apreciar la vora que es feia al capdamunt. Un detall molt curiós és una mena de rampa hi ha en traspassar la porta i que, segurament, servia per omplir el forn.

Sense tornar a la pista prendrem un corriol que segueix el torrent i que ens porta al forn de Corcola (X: 419627/Y: 4607096/H: 461). Aquest ja té aspecte de ser més industrial. A la porta es veu la boca del forn. Al costat hi ha la barraca on s'aixoplugaven els forners quan feien la cuita (es pot veure una frontissa de la porta).

Ara pujarem a la pista i entreveurem Can Solà del Racó. Un altre indicador ens avisa de la presencia del forn del camí del Girbau (X: 419596/Y: 4607353/H: 482). Es tracta d'un forn doble; és a dir, primer n'hi havia un va quedar en desús (per mala construcció o per l'ús) i en van excavar un altre; per aquest motiu la paret davantera del forn es veu corbada perquè era la part interior del primer forn.

Si heu entrat a veure el forn, haureu vist un corriol que marxa cap a la dreta. Si el seguiu, veureu que comença a pujar i més endavant us adonareu que aquest camí és "d'abans", perquè una paret de pedra seca l'aguanta (X: 419671/Y: 4607347/H: 503).

Més endavant, en fer un revolt cap a l'altre cantó, també presenta el mateix tipus de construcció (X: 419693/Y: 4607338/H: 510).

Arribarem a una careneta i el sender planeja. Aquest tram planer també està fet amb pedra seca. A sobre, veurem la barraca del turó dels Rossos (X: 419853/Y: 4607467/H: 526), que ha estat recuperada el mes de gener de 2011. Es tracta d'una barraca de planta circular d'un diàmetre d'uns 3 m i una altura interior de 2 m. La porta fa 80 cm d'altura, uns 45 cm d'amplada i té una llinda molt grossa. Hi ha dues finestres i una fornícula.

El camí que anàvem seguint, està força tapat de vegetació, però si hi passeu, al final, trobareu que salta el marge i baixa per sortir a un altre sender que puja. Som a la vora de la riera (que em sembla que també estava protegida amb pedra seca). Una mica més amunt, ens ajuntem amb el camí que seguíem i que està completament tapat. És una llàstima, perquè aquest camí és molt interessant.

El corriol segueix pujant i arriba a una zona de marges on descobrirem un aixopluc que hi està integrat (X: 420059/Y: 4607537/H: 545). Té una fondària d'1,8 m i una altura interior d'1 m. L'entrada fa uns 80 cm.

La pujada es fa pel costat dels marges, per una mena de rampa que s'intueix perfectament. Finalment, el sender, tira de dret i puja algun marge per anar a sortir a un sender més marcat que, una mica més enllà, ens fa sortir a una pista, al collet del Mont-rodon.

Ara anirem cap a la dreta. Deixem, a l'esquerra, una tanca que limita una pedrera i emprenem una forta pujada fins al cim (X: 420342/Y: 4607323/H: 618). Si el dia és bo, podrem passar una estona movent-nos pel cim i anant identificant indrets. La pujada la podem fer en uns 50 min.

Per baixar, seguim la pista que es bifurca ben aviat. Prenem el trencall de la dreta. Baixem molt decididament, però el camí s'acaba, força malament, al darrere la tanca d'un xalet (si és que abans no hem girat cap a la dreta). Llavors, ens cal baixar cap a la dreta per anar a buscar un camí per on baixa una canonada i que ens situarà a prop del punt de partida.

És més agradable, des del cim, tirar enrere i prendre el sender que hem trobat abans d'arribar al collet. Aquest sender també baixa ràpidament, però és molt més bonic. El descens es pot fer en menys de 20 min. També ens deixa molt a prop del punt d'inici de l'itinerari. Un itinerari curt, un passeig, però amb elements molt interessants.

UNA PLETA AMB BARRACA DE LA SERRA CAVALLERA

2011-09-08T22:31:00.003+02:00

Al vessant sud de la serra Cavallera, penjada sobre Sant Martí de Surroca hi ha una pleta amb la seva barraca. És un exemple molt interessant de construcció ramadera atès que combina la seva espectacular situació amb la saviesa d'aprofitar els elements de la natura.

Si no la coneixeu us en diré el nom: la barraca d'en Camps.

Podeu fer l'accés per dos indrets. El primer és baixar des de Puig Estela. Si baixeu per la carena i, en ser al collet que separa el cim d'un altre bony, us desvieu cap a la dreta tot fent una llarga diagonal en descens, sense tenir la intenció d'anar als plans que veureu, la descobrireu a sota vostre. Llavors només és qüestió d'anar-hi directament. L'altre camí d'accés és des de la collada de can Camps. Allà heu de pujar cap a Maus i seguir pel llom herbat (i pendent) fins a trobat els Escalers: un corriol que guanya un tram de cinglera. Després, per terreny herbat, però força penjat, veureu la barraca a sobre vostre.

La barraca és de planta quadrada, malgrat que externament sigui rectangular. El sostre està ensorrat, però s'endevina que estava format per lloses de pedra i gleva, però hi havia bigues de ferro. No s'endevina res de la part interne, perquè el sostre ha caigut a dins. La porta conserva el bastiment de fusta i hi havia pany.

La barraca està situada a un costat de la pleta, que té una superfície de 470 metres quadrats. La paret de la pleta té una alçada de més d'un metre i mig. Les pedres de la part superior estan col·locades en forma de llibre i es conserva força bé, tret d'un esvoranc a la banda sud. La part nord de la pleta està limitada per les roques naturals. Al centre de la pleta, a la cinglera, hi ha una obertura a la paret, que devia servir per fer marxar els fems. Les pletes sempre es féien en pendent per tal que els orins i fems no quedessin estancats.

No tinc cap mena de dubte en qualificar aquesta construcció com a molt interessant. Una mostra més de l'aprofitament que sabien fer els nostres avantpassats dels mitjans que la natura posava al seu abast. A més la seva situació és un altre punt a favor. Es domina Ogassa, les carenes de Puigsacalm i Milany, al sud, i Sant Amanç i Taga a l'oest.

Ja ho sabeu, si un dia voleu anar a puig Estela, podeu fer una marrada i passar per la barraca d'en Camps. A més, segurament també podreu ensopegar amb altres barraques que hi ha a la serra, algunes ben curioses.

UNA TINA ADOSSADA A UNA TORRE

2011-08-21T22:19:00.000+02:00

En aquest bloc ja heu pogut veure alguna tina curiosa. Faig referència a les tines que podem trobar aïllades pel mig del bosc, on fa 100 anys o menys, hi havia vinya.

Aquesta tina la trobem adossada al Casalot del Viola, una construcció, bàsicament de tàpia, situada al terme municipal de Calafell. Situada a 38 m d'altura és a les coordenades 381171 / 4561764.

Sembla ser que no hi ha gaire informació sobre la torre del Viola. En unes excavacions es van trobar materials que es van datar del segle XVIII. La torre està gairebé tota feta de tàpia i només es conserven un parell de parets. La seva situació és força curiosa atès que està a mitja alçada d'un turó. Des d'allà, però devia tenir bona comunicació amb Calafell i curiosament, a la seva dreta, hi ha un turó que s'anomena la Talaia. No sé si tot això pot tenir alguna relació, però...

La tina està situada en l'angle sud de la torre. Ho podeu veure en les fotos següents:

La torre va ser aprofitada com a masia i d'aquí li ve el nom. De ben segur, tot el vessant de muntanya que té al darrere devia estar conreada (amb vinya). La tina té uns 2 m de diàmetre i la mateixa mida de fondària, però li falta la boixa. Segurament algú la va treure i es va anar fent un forat que permet accedir a dins. De rajoles, no en queda cap...

LA CARRERADA DEL TUDÓ

2011-08-03T12:14:00.003+02:00

A primers de juny, quan les altes soledats verdegen, el bestiar ja frisa per anar al Carlit... Com que Llívia i el seu terme constitueixen una illa dins França, com és sabut, cal travessar terreny francès per anar a la muntanya, que també està enclavada dins França.

La vacada segueix cada any alternativament dos camins distints: el principal, sempre el mateix, que va fins a la carrerada (una carrerada recordem que és un camí ramader) del Tudó i d´allí neix la bifurcació...

(Extret del llibre Vint-i-cinc anys a Llívia de Manel Anglada i Ferran, editorial Selecta. Barcelona, 1962)

Amb la festa de la Transhumància que organtiza l'Ajuntament de Llívia es vol recordar el camí ramader que anava des del nucli urbà fins a les pastures de la Bollosa, però s'ha oblidat completament el veritable camí que explica en Manel Anglada i que a mí també em va explicar en Guillem Jordana (Blanqueret) en unes xerrades al banc del carrer Frederic Bernades.

Al damunt de Cereja, hi ha unes restes molt interessants i oblidades. Es tracta de la carrerada. Al damunt mateix de Cereja, després d'un inici no gaire evident, se'ns fa visible la carrerada. Un camí ramader d'una amplada de 4 m amb uns murs d'1 m, aproximadament, que en una curta pujada ens situa a dalt del Tudó.

Quan som al pla ens trobem l'entrada d'un prat; la carrerada segueix de dret, malgrat que hi ha un filat, però als pocs metres està complement tapada de vegetació. És millor entrar al prat i al seu extrem trobem una barraca i la fita 35. A la dreta, marxa un camí entre parets de pedra seca. Si el seguim arribarem a la veritable carrerada, que allà torna a ser evident fins a trobar el rec del Tudó. A partir d'aquí, la ramada seguia el rec, limitat per parets de pedra seca fins a la fita 34A, on ja entraven en territori francès.

Aquest tram de camí ramader és, sense cap mena de dubte, un element molt interessant del patrimoni rural de Llívia.

EL VALLÈS SOTA TERRA

2011-07-26T22:38:00.000+02:00

El títol és, potser, massa exagerat, però això és el que hem fet amb en Francesc: anar per sota terra. He de dir que cada sortida amb en Francesc és una sorpresa. Avui, la recerca anava de canals, aqüeductes i mines.

En una masia de l'antic municipi de Llerona va aparèixer, fa uns anys, un clot. En Francesc em va proposar d'anar-lo a veure així com altres galeries. Sembla ser que, fins ara, ningú havia entrat en la galeria que va descobrir l'ensulsiada.

Al darrere la masia hi ha una mica de vegetació i allà s'obre el clot d'uns dos metres de fondària (tindria més fondària, però hem de tenir en compte que hi ha l'acumulació de la terra que formava el sostre). A cada costat del clot s'obre la galeria. Primer entrem cap a la dreta. El pas és inclinat per l'acumulació de terra fins a trobar la galeria; som a uns 4 m de fondària. La galeria és d'uns 60 cm d'ample per 1,20 m d'altura. Els terrenys són argilosos i això devia permetre l'excavació. En aquest primer tram només veiem arrels al començament. Una mica més endavant, la galeria té la volta d'obra. Més enllà, el traçat de la galeria fa un gir i s'acaba als 5 o 6 metres, tapat amb una pedra que sembla una llinda. Vam poder comprovar que en alguns punts es veia una erosió en la part inferior de les parets, segurament com a conseqüència de la circulació d'aigua.

Tornem al clot i ens endinsem en l'altre obertura. Aquí, l'espai que ha deixat la runa és més petit i les arrels són abundants i humides.

La sorpresa és uns metres més endavant quan ens trobem la galeria reforçada, però aquest cop amb totxanes i pedres. Les pedres que aguanten el sostre formen una mena de llinda en angle, com una barraca de pedra seca.

Com es pot veure a la fotografia, les dimensions de la galeria es fan més petites: 50 cm d'amplada i 80 cm d'altura. És curiós observar com en un costat, les totxanes són al damunt de les pedres i en l'altra banda, només hi ha totxanes, però amb una disposició que sembla feta per estalviar material. També hi ha una petita ensulsiada. Una vegada passat aquest tram, la galeria també descriu un gir i acaba tapada amb pedres. Per aquí, en Francesc, va trobar un petit fragment de terrissa i un tros d'un recipient de fang.

La visita ens planteja uns quants interrogants. El traçat del canal té alguna relació amb l'existència de la masia? Aquesta mina és la mateixa que passa un torrent proper on hi ha un aqüeducte? D'on venia la mina? Uns dubtes que potser podrem conèixer algun dia; si més no, ha estat una descoberta prou interessant.

UN PETIT ALBELLÓ

2011-07-18T11:26:00.002+02:00

A Sant Martí de Tous podreu seguir un itinerari de pedra seca, però no està senyalitzat. Només trobareu un plafó amb recorreguts pel terme a la plaça de Fàtima i un altre plafó que dóna algunes dades de la pedra seca a mig camí. Malauradament, algunes de les barraques, com la de la Sala del Castell o la de Cal Brufau estan ensorrades o malmeses. Entre totes les construccions que ens proposen en la ruta hi ha un element que destaca: un petit albelló d'uns 5 m de recorregut.

No hi ha cap indicador ni referència que faci notar la seva presència i passa molt desapercebut. Està situat en el camí de Can Vidal, la pista hi passa per sobre i serveix de desguàs a un petit rierol. Res no ens fa pensar que al costat d'un tub de formigó hi hagi aquesta construcció. El tub de formigó allarga una mica més el corregut de l'albelló.

Per això si ens el mirem per la banda de la muntanya no hi donarem importància perquè veurem el tub, però si baixem el marge pel cantó de la riera veurem l'arcada.

La construcció és petita, però feta amb molta cura, amb blocs de pedra calcària molt blanca i de dimensions ben homogènies.

L'amplada permet el pas d'una persona tal i com podeu veure seguidament.

És una construcció molt discreta, però força interessant. No deixa de ser curiós que per a un torrent de tant poca magnitud es construís aquest albelló.

CAN PERE COIX EN PERILL!

2011-06-19T17:12:00.004+02:00

Ahir vaig anar al Montseny amb l'amic Francesc. Es pot dir que el sector que vam recórrer és casa seva i va fer les funcions de guia. Vam fer gaiérebé 5 hores efectives de marxa i vam poder veure uns quants dels secrets que amaga la muntanya, testimonis muts d'altres èpoques.

Malgrat la protecció del massís no puc entendre com es va perdent el patrimoni. La balma d'en Pere Coix és una construcció troglodítica. Aprofitant una bauma es va bastir un habitacle, que no sembla haver estat permanent per les seves característiques, però que és una bona mostra d'aquest tipus de construccions i més al Montseny, on no tinc coneixement de cap més construcció d'aquest tipus.

A la dreta de la fotografia es pot veure el bloc que ha caigut i que s'ha endut una part de la façana

El cas és que una part del sostre de la bauma ha caigut i en la seva caiguda s'ha endut (o ha sepultat) una de les parets laterals de l'edifici de manera que s'ha mogut la paret davantera i la llinda està a punt d'ensorrar-se. Si ho fa es perderà un element patrimonial prou característic.

La integració de la construcció amb el seu entorn és total

De tota manera, tot baixant, en ser a la font del Clot (on feia uns quants anys que no passava) vaig veure com les bardisses tapaven gairebé el safareig i la font, malgrat les recuperacions dels anys 20 i 50 del segle passat. No crec que calguin gaires anys per quedar completament amagades, si no és que alguna mà voluntariosa hi fa una estassada. El que em passava pel cap quan baixàvem cap a Picamena, era això, el contrasentit de la conservació establerta per les lleis i la realitat. El Montseny com altres espais "protegits" aniran perdent, poc a poc, el seu tarannà per convertir-se en selves, dins de les quals dormiran molts elements patrimonials. Un destí ben trist...

UNA BARRACA I UNA TRONA

2011-06-08T21:23:00.004+02:00

En Xavier és una persona que estima el seu entorn i el vol fer conèixer als altres. Una prova d'això és el seu llibre Excursions pel Tarragonès, editat per Cossetània a l'any 2005. Perquè coneix i estima el seu entorn, no vol que desaparegui un dels indrets sense urbanitzar del municipi de Tarragona i hi està treballant intensament.

Fa pocs dies em va fer de guia pel sector proper al Pont de Diable, una sortida de tarda, per estirar les cames. Al darrere de la monumentalitat del Pont del Diable, un monument reconegut per tothom, hi ha un sector ple de marges, amb barraques i aixoplucs, a més d'algunes construccions modernistes, completament destruïdes. Un sector on anys enrere i lluny del brogit de l'autopista que hi passa ben a prop s'hi feia un tipus de vida completament diferent a l'actual. Per aquest motiu, en Xavier, està fent una recopilació dels topònims, parlant amb persones, ja grans, que van estar vinculades a aquesta zona.

És aquí on es pot veure el contrast entre un monument conegut i valorat com a tal i les construccions fetes per les persones que treballaven la terra i que han quedat oblidades enmig dels boscos de pi blanc que colonitzen les terres abandonades.

Els barris extrems de Tarragona són ben a prop de la barraca (l'autopista separa els dos móns)

En la nostra caminada em va ensenyar molts elements interessants, però n'hi ha dos a destacar. El primer és una barraca. És una construcció d'uns quatre metres d'altura interior, amb un gruix de les parets d'1,20 m i un diàmetre de 3 m. La porta té una altura d'1,75 m i permet entrar-hi sense ajupir-se. Tot el volt de la porta té totxana. La barraca està reforçada amb morter i, a dins, arrencada, hi ha la porta de fusta. Al damunt de la llinda hi ha una placa datada el 1887 en la qual es poden veure unes inicials i a sota sembla que digui "pusieron fin a...". Sembla que a partir de la lletra "a" algú hagués escrit a sobre un "59" i s'esborrés la escriptura inicial. A la part oposada a l'entrada hi ha un banc que resegueix un tros del perímetre i, al mig, hi ha una cisterna. Si anem a la part de darrere de la barraca podrem veure el forat d'entrada de l'aigua, de secció quadrada i d'uns 10 cm de costat. No em puc acabar d'imaginar l'esforç de picar la roca mare per fer la cisterna o ... potser ja hi havia un forat i el constructor el va eixamplar i va edificar la barraca al damunt. En qualsevol cas, no deixa de ser un fet curiós.

La llinda on es llegeix "julio de 1887"

El forat per on entra l'aigua a la cisterna

Ben a prop hi ha una trona de grans dimensions. La trona (o valona) és un cercle de pedres que es feia al voltant dels garrofers i oliveres per tal de protegir-los. És ùna construcció habitual a les comarques del sud. Les seves mides són, com a molt, d'1 m, però la que hi ha a prop d'aquesta barraca les supera perquè fa 2 m d'alt i uns 4 m de diàmetre. A dins hi ha plantat un garrofer, molt precari actualment. Té tres grans rocs que surten de la paret i que permeten pujar a dalt. En una part hi ha hagut un esllavissament, però es conserva en molt bon estat. Realment, per les dimensions es tracta d'una trona ben original i digne d'admirar.

La trona amb els tres esglaons que permeten pujar-hi

Tant la barraca com la trona són unes construccions que, per les seves característiques, s'haurien de conservar, esperem que el treball d'en Xavier les dignifiqui.

LA RUTA DE PEDRA SECA DE MONISTROL DE CALDERS

2011-06-02T18:56:00.001+02:00

Fa uns mesos que estic seguint els itineraris senyalitzats que no conec (i que podeu veure al final de la plana d'inici del blog).

L'itinerari de Monistrol de Calders és molt interessant. Es tracta d'un itinerari pròpiament excursionista, amb això vull dir que no és una ruta lineal ni de poca durada i desnivell; gaudeix d'unes grans visions panoràmiques des dels punts culminants de la ruta i podem veure, sense esforçar-nos gaire, més de 20 barraques. I dic sense esforçar-nos gaire perquè n'hi ha que no són al costat mateix del camí. A més de les barraques que podem visitar en veurem moltes més, cosa que ens dóna idea de la densitat de barraques d'aquest sector.

Cal dir que es nota que la persona que ha escrit el text descriptiu de la ruta (trobareu l'enllaç a l'apartat "Itineraris senyalitzats") o bé és del país o se'l coneix molt bé perquè la descripció és molt detallada i l'itinerari està ben explicat amb molts topònims que he fet servir en les fotografies que podreu veure.

L'itinerari està senyalitzat amb pals direccionals i senyals de pintura groga, però no caldrien perquè la descripció ja he dit que és molt acurada. No obstant això he trobat un petit defecte en el tram de camí que puja de l'Horta de l'Om a la carena perquè és molt poc clar. Cal dir que quan el trobes ja es fa evident i es va veient alguna senyal de pintura, però una petita neteja tampoc li aniria malament. El mateix es pot dir de les barraques que no són a la vora del camí, una petita estassada de la vegetació les faria més accessibles.

La tipologia de les barraques és variada. N'hi ha de circulars, de rectangulars, encastades al marge i una de doble. A més veiem marges, escales, "forats del fato", basses... Les construccions tenen diversos tipus de roca: conglomerat, calcàries, gresos... perquè en aquest sector hi ha un cert embolic geològic.

A més el reconstruït dolmen del Pla de Trullars (ben diferent de quan el vaig conèixer) i el Serrat del Guaita ens permeten tenir una gran panoràmica sobre les valls que ens envolten, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i serres del Prepirineu. Finalment els perfils de la riera i el Codro Gros, afegeixen més interès a la ruta.

El temps per fer l'itinerari és de 3 hores efectives. Si a això hi afegim el temps d'observar les barraques, tenim feina per tot un matí (com a mínim).

En arribar a Monistrol de Calders ens va sorprendre, agradablement, un anunci del Moianès en el qual hi surt una barraca de pedra seca

Us deixo un recull d'imatges, però el millor que podeu fer és anar-hi.

UN ALTRE ITINERARI DEL LLIBRE "PATRIMONI RURAL I PEDRA SECA"

2011-05-21T15:39:00.001+02:00

Els amics Xaro i Josep han seguit un altre dels itineraris del meu llibre "Patrimoni rural i pedra seca". Aquesta vegada han anat a la balma de les Set Portes. Tot i que m'han canviat el nom (això passa perquè el meu nom, Joan Maria, és menys freqüent que Josep Maria), us deixo el seu recull de fotografies. Gaudiu d'aquest recorregut per les terres del Berguedà!

EL TURÓ DEL MARQUÈS: UN PASSEIG AMB ELEMENTS PATRIMONIALS

2011-04-15T20:01:00.075+02:00

El turó del Marquès és un cim de 358 m que domina Castellbell i el Vilar. Des del pont de Castellbell podem fer una passejada per assolir-ne el cim i, de pas, podrem veure algunes coses interessants: un parell de barraques, marges i tres forns de calç, a més d'un petit albelló.

Els elements que veurem

La primera barraca és de planta circular, molt rústega i en bon estat i aprofita la roca mare; al seu darrere i pràcticament enganxat hi ha un forn de calç molt colmatat.

L'albelló recull les aïgues d'un sector on dominen els marges. El tram subterrani és d'uns dos metres i les pedres estan molt ben treballades. Més amunt trobarem un forn de calç amb una paret molt ben feta i amb un passadís que porta fins a la boca.

A l'altra banda de la pista, una mica més amunt, en el sector de marges que veurem hi ha una barraca molt interessant de planta rodona amb una altura interior d'uns 2,5 m. Hi ha una obertura quadrada al sostre (protegida per unes pedres per la part externa) que és de les mateixes característiques que una altra barraca que hi ha al sud de Manresa. Podeu veure-la a: (http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com/2010/02/tines-al-sud-de-manresa.html#more). Al costat de la barraca hi ha escales i una pedra plana que permet accedir a la barraca. Al seu darrere hi ha una construcció contemporània en ruïnes.

Més amunt trobarem un altre forn de calç; aquest, a diferència de l'altre és molt més senzill, sense paret externa i, a més, està escapçat per la pista.

Per accedir al cim seguirem un camí que també té parets de pedra seca. A més, passem per un pla on hi ha una filera de pedres de la qual desconec la utilitat. El pla és de roca i sembla que aquesta paret serveixi per dirigir l'aigua de pluja.

Tot baixant del cim veurem dos elements prou interessants. El primer és una font.

De fet, és una petita mina, amb unes escaletes que baixen fins a l'aigua. El segon és el pont que travessa la riera. En la cartoteca de l'Institut Cartogràfic de Catalunya he consultat el mapa planimétric de Castellbell i el Vilar (any 1914). Allà hi ha marcat el camí que de Sant Cristòfol i el del Solei de la Barraca. El camí de Sant Cristófol el farem tot baixant del turó del Marquès. Quan el camí es bifurca, el camí del Solei de la Barraca, fa un revolt per passar la riera i en aquest punt és on hi ha encara el pont, com a testimoni mut, d'una altra època que va ser esborrada amb al construcció de la carretera C-55.

Aquí teniu un fragment del mapa de planimètric de Castellbell i el Vilar (ICC) de l'any 1914 que podeu comparar amb un mapa actual.

L'itinerari

Comencem a caminar al costat del Pont Vell i de l'estació dels FGC. Hem de seguir la pista que passa per sota les vies del tren. A l'altre costat del túnel, deixem la pista que baixa cap a la riera de Marganell i la Fassina, i que ens faria sortir a la carretera de Marganell, i prenem la pista que marxa en paral·lel a les vies del tren. Una mica més enllà veiem la tanca que hi ha a les vies i girem cap a la dreta. Planegem, passem per sota la carretera i prenem el corriol que puja cap a l'esquerra. Aquest sector és una mica complicat de descriure perquè hi ha molts camins fets per les motos. Podem pujar suaument o fer-ho directament, però com a indicació cal dir que hem d'anar a parar al costat d'una torre de la línia elèctrica que ja és a l'alçada de la carretera. Més endavant, deixarem dos trencalls a la dreta i anirem de pla, una mica més amunt de la carretera. En un indret on hi ha una roca molt gran que es despenja per la nostra esquerra i quan el sender comença a baixar, hem de mirar a la dreta per veure la barraca amb el forn de calç annex (si no esteu atents, la passareu de llarg!). El camí baixa lleument i arribem al revolt d'una pista que prenem cap a la dreta.

Un cop aquí seguirem la pista en pujada. Aviat veurem, a la nostra dreta, un sector en marges que s'acaben a sota la cinglera del cim. Si ens hi fixem, a la dreta, veurem un primer element interessant, un petit albelló d'un parell de metres amb unes pedres molt ben treballades. Pujarem una mica més i trobarem un trencall a l'esquerra. Aquí ja veurem el forn de calç. Una mica més enllà, la pista fa com un eixamplament i es dibuixa un corriolet (a la dreta) que planeja fins a la barraca. Tot pujant per la pista, trobarem l'altre forn de calç (escapçat). Arribem a un sector on hi ha una petita cinglera i uns rocs; més enllà, la pista fa un eixamplament i, a la dreta, surt el corriol que ens cal prendre per arribar al cim. Anirem força de pla i revoltant la muntanya entre pins. Passarem pel costat d'un pal i el corriol fa una lleu baixada. Una mica més enllà trobarem, a l'esquerra, un viarany que s'enfila decididament fins arribar al peu de la senyera. Podem pujar directament o revoltar la roca per la dreta.

Prendrem la pista que arriba al cim i baixa per la carena amb bones panoràmiques de Montserrat. Passem un collet i pugem una mica per tornar a baixar. Arribem a les envistes de can Pinsà i girem cap a l'esquerra. Un tros avall veurem un indicador, a la dreta, que ens portarà, després de travessar la riera a la font de Clot del Casalot. Uns metres més endavant, la pista es bifurca en l'indret on la riera forma un gran salt. Tirem per l'esquerra i arribem al punt on hi ha el camí que hem seguit per arribar al cim.

Abans de tornar al punt de partida podem anar a veure la darrera curiositat: el pont del camí del Solei de la Barraca. Per anar-hi, quan siguem al punt on hem d'agafar el corriol de tornada, veurem un corriol que baixa (més avall sembla un torrent) i arriba a un camí planer, que seguim uns quants metres cap a la dreta fins al pont. Per tornar a pujar podem seguir l'antic camí, deixant a l'esquerra, el corriol per on hem arribat. El camí planeja fins a sortir a una pista, molt a prop de la carretera. Girem cap a l'esquerra i pujarem fins al punt on hem d'agafar el corriol que hem fet a l'anada.

Fins al cim del turó del Marquès hi ha 45-50 min. La marrada fins al pont del camí del Solei de la Barraca representa 10-15 min. Heu de calcular dues hores per fer tot el recorregut.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "PATRIMONI RURAL I PEDRA SECA. 20 ITINERARIS A PEU I EN BTT"

2011-03-16T17:43:00.000+01:00

Un petit vídeo de la presentació del llibre "Patrimoni rural i pedra seca. 20 itineraris a peu i en BTT" realitzat per Graciamon.tv (http://www.graciamon.cat).

UN ITINERARI DEL LLIBRE "PATRIMONI RURAL I PEDRA SECA"

2011-03-09T20:16:00.005+01:00

Em sembla que la Xaro i en Josep, uns amics del Club Falcons de Sabadell, han estat els primers compradors del llibre; si més no, ja han fet un dels itineraris i n'han fet un vídeo: un recorregut visual per l'itinerari de les tines enmig de les vinyes. Gaudiu-lo!

Si voleu el recorregut, aquí el teniu: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1527032

L'ALBELLÓ DEL SOT DELS OMS (MURA)

2011-01-18T21:32:00.001+01:00

La descoberta, per part meva, de l'existència de l'albelló de Castellar del Vallès i del Torrent Tapat de Sant Feliu de Codines, em fa pensar que a més de les obres visibles com són els marges i les barraques, els nostres avantpassats van fer veritables obres d'enginyeria.

Vaig veure les fotografies i les coordenades de la situació del Sot dels Oms en el bloc d'en Joan Escoda:

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2010/12/barranc-del-sot-dels-oms.html

Un matí vaig deixar el cotxe al quilòmetre 19 de la carretera que baixa del coll d'Estenalles i vaig fer un curt passeig pel camí de Sant Llorenç Savall a Mura. Després de passar per la magnífica masia de Sant Lleïr, el sender, emprén la davallada cap al Sot dels Oms i surt a una pista, a tocar de l'albelló.

No és gaire difícil de trobar, malgrat que des del revolt de la pista no és visible. Cal entrar al torrent que, tot seguit, es bifurca. Des de la bifurcació, a l'esquerra, s'entreveu l'entrada. Pujarem al pla i el seguirem fins a tornar a trobar el torrent que és relativament encaixonat. No és gaire difícil baixar al seu llit i trobar l'entrada superior.

Entrareu en una obra genial. Comparant-lo amb els altres dos albellons que conec, aquest sembla haver estat construït amb molta cura si tenim en compte les característiques de les pedres. El sostre és de volta de canó i a la part baixa es veuen alguns blocs de grans dimensions. Al sòl de la part central apareix la roca mare, molt polida i amb alguns forats on s'acumula l'aigua. En els dos extrems, el sòl és de pedruscall petit que ha estat arrossegat per l'aigua. L'altura de la construcció en l'entrada superior és d'un metre i mig, aproximadament i va disminuint fins arribar als 80 cm. La secció és gairebé linial; només presenta una lleu corba en l'entrada superior, de manera que si entreu per aqui haureu de fer alguns metres abans de veure la sortida. En canvi des de l'altre entrada, gairebé ja es veu la sortida.

Sembla clar que la construcció va servir per tenir un terreny pla per al conreu, però perquè no es va tapar l'altre torrent?

Als vessants que dominen aquest pla hi ha força marges i, segurament, tenir un tros força gran i pla, devia tenir una gran importància.

Del que no tinc cap mena de dubte és que estem al davant d'una construcció de molt mèrit com podreu veure tot seguit:

ELS SALTADORS DE CAL ROGENT

2010-12-02T10:53:00.001+01:00

A internet, a la plana web de l'ajuntament de Collbató vaig trobar unes rutes (que sembla que també poden ser guiades) i em vaig fixar en una: la ruta de l'aigua i la pedra seca. De seguida em va atraure un nom: els saltadors de Cal Rogent (http://www20.gencat.cat/docs/patronatmontserrat/temes/El_parc/Itineraris/Arxius/COLLBATO%20I.pdf).

Si bé la ruta és molt curta, curtíssima, pot servir com a complement d'alguna sortida montserratina, tal i com vaig fer jo. De fet, vaig seguir la ruta proposada, però em vaig desviar una mica per tal d'assolir la Roca dels Corbs; per la carena vaig trobar alguns marges i uns graons que també vaig trobar interessants, però els saltadors de Cal Rogent són una obra digna de veure.

Es tracta d'una barraca feta a sota del camí i que té uns graons per baixar-hi. Els graons són als dos costats de la barraca. Els que hi ha a un costat són de roca calcària, mentre els altres són de gres vermellós (la barraca i el marge també tenen aquesta característica). Aquests graons surten uns 45-50 cm del mur. L'alçada de l'obra és de poc més de 2 metres. La barraca és allargada (2 m) amb les parets lleument corbades i amb una amplada de 70-80 cm i una altura d'1,40 m. El sostre és de lloses planes i al fons hi ha una petita cambra que devia servir de cisterna. Val la pena anar-ho a conèixer.

De tota manera i a difència del que diu la ruta que trobareu a la plana web que indico més amunt, la visió d'aquesta construcció m'evoca una imatge d'esforç per aconseguir aixopluc i aigua (i per tant, no gens bucòlica).

Detall del voladís

Les escales que hi ha a cada costat de la barraca. Es pot veure la diferència del tipus de roca emprada per a la construcció. A dalt hi ha les escales de l'esquerra (6 graons). La fotografia de sota són les escales de la dreta (9 graons)

Al fons de la barraca es pot apreciar el recinte que servia de cisterna

III CURSA DE MUNTANYA "BARRAQUES DE VINYA"

2010-10-18T22:13:00.001+02:00

Ja fa uns anys, quan participava en la preparació de la Marxa Combinada del CEC, ja m'havia passat pel cap fer una marxa que passés per barraques de pedra seca o bé organitzar una cursa d'orientació en la qual les fites fossin les barraques, però cap d'aquestes idees es va materialitzar, per això quan fa dos anys vaig veure anunciada la primera edició de la cursa "Barraques de Vinya" em va atraure de seguida, però no ha estat fins enguany que hi he participat.

Només hi havia premi per als tres primers, de manera que jo no tenia cap possibilitat de podi (si hi haguéssin categories...) i per això em vaig plantejar la cursa per a gaudir-la que, per a mi, vol dir portar un ritme còmode, no fer-se mal i parar-me a fer alguna foto dels elements que pogués veure.

Aquest sector l'he recorregut en bicicleta i encara em vaig sorprendre dels trams corriol que desconeixia. He de dir que la cursa és força interessant. Gairebé no hi ha asfalt, hi ha poca pista i, per tant el recorregut es fa per camins i corriols (en algun punt es notava alguna estassada). La cursa és variada amb pujades no massa dures que s'alternen amb baixades (alguna de molt sobtada) i corriols molt "corredors". Els punts més problemàtics estaven senyalitzats, però la veritat és que cap punt era excessivament perillós. La senyalització dels quilòmetres era correcta, tret del darrer tram, perquè em sembla que del quilòmetre 22 fins a l'arribada hi havia més de 600 metres, però tret d'això, que només implica haver de córrer una estoneta més, tot era molt correcte.

La barraca doble

La barraca entre els petis cingles

Es veuen unes quantes barraques, però no gaires. Al costat del camí només en vaig veure sis. Les més interessants són una de doble i una de molt bonica, per la seva situació entre les cingleretes per on ens enfilavem, un cop passades les tines.

Per cert, aquestes tines del Solell del Ventaiol van ser una bona sorpresa, perquè jo les havia vist molt malmeses. Si que havia vist restaurades el grup de tines que hi ha més avall, a tocar de la riera de Sant Esteve, però no sabia que també havíen restaurat aquestes dues. Cal dir que han quedat molt bé. També vaig poder veure una tina, força enrunada, enmig del bosc, abans d'arribar a la riera.

La tina enrunada que trobem enmig del bosc

Detall de la boixa de la primera tina

La segona tina, amb les restes de la barraca que protegia la boixa

A més de trobar alguns indrets amb marges, la cursa passa per llocs ben interessants com són les escales que hi ha més enllà del pont de les Generes, el pas de la bauma del quilòmetre 8 i els trams de riera, malgrat la mullena dels peus, on podem veure unes interessants mostres d'erosió. També podem veure durant una estoneta, el monestir de Sant Benet de Bages, així com Sant Esteve de Vila-rasa, les tines dels Tres Salts i, a estones, la muntanya de Montserrat.

No sé si hi ha gaires participants de la cursa que valorin les construccions de pedra seca (i les tines), però aquesta cursa els dóna l'oportunitat de conèixer-les!

UN INDRET PER PENSAR I UNA BONICA BARRACA DOBLE

2010-10-14T21:38:00.001+02:00

Un indret per pensar: el turó de l'Escletxa. És un cim no gaire conegut, situat al terme municipal de Castellbell i el Vilar, molt a prop de Rellinars. És un turó humil, 447 m, però té dues coses atractives.

La primera és la barraca que hi ha gairebé al cim. És una barraca humil, com el turó, de planta rodona i en molt bon estat. Gaudeix d'una bona visió panoràmica de Montserrat. L'indret és solitari i convida a seure, tot contemplant el perfil de la muntanya. També ens podem preguntar com és que hi havia una barraca en un indret així. Si aquesta barraca hagués dominat una clotada és fàcil pensar que el fet de tenir-hi camps havia provocat la construcció de la barraca, cosa que passa en alguns indrets al peu del cim, però aquí dalt? El turó és planer, això si, però és difícil imaginar-lo amb vinyes. En el vessant oest del cim, a uns 5 minuts, hi ha una altra barraca "penjada" en un petit cingle on es poden identificar alguns marges.

El segon punt d'interès es una barraca doble. La majoria de les barraques que es poden veure per aquí són de planta rodona i sobta el fet de trobar-ne una d'aquestes característiques. De fet, una de les barraques que la formen és de planta rodona, mentre que l'altra és quadrada, però comparteixen el mateix sostre. El seu estat és molt bo. La part de planta rodona conserva un tros de porta. Hi ha caramull i es pot veure ben bé el punt d'unió de les dues barraques. Està situada en una petita clotada on es veuen marges.

La barraca doble, situada al peu de la carena

Si us hi fixeu podeu veure el punt d'unió de les dues barraques

Una recomanació excursionista:

Aneu al turó de l'Escletxa!

Des de la carretera BV-1212 (el carrer dels Ocells de l'urbanització Gall Pigat), passareu pel costat de can Gall de Baix. Després de passar per sobre la via del tren i per sota l'autopista, gireu a l'esquerra (i seguiu el GR). Pugeu cap al Gall de Dalt, situada a sota de l'esperó on hi ha una senyera. La casa està completament enrunada, però es poden veure ben bé les tines. Si aneu al bloc "Natura i pedra", podreu veure com era la casa fa 40 anys (http://naturaipedra.blogspot.com/2008/05/el-gall-de-dalt-castellbell-i-el-vilar.html).

El Gall de Dalt i l'esperó on hi ha la senyera

El GR va resseguint la carena per sota, tot planejant. És un sector on hi ha una gran abundor de blocs. Per aquí veureu barraques, emboscades, enrunades... Cal que us fixeu en un trencall que trobareu a la dreta (el primer que hi ha en tot aquest tram de camí) ja que baixareu per aquí. Arribeu a una careneta i seguiu endavant cap a la carena del cim fins a sortir a una pista que vé de Rellinars. El camí al cim no té pèrdua; seguiu la pista cap a l'esquerra i quan gira cap a la dreta, trobareu el viarany que s'enfila. Segons les vostres ganes i interessos, podeu anar cap al costat oest on podreu visitar algunes barraques.

Desfeu el camí i situeu-vos al trencall. El sender baixa fent unes llaçades. Mireu cap a l'esquerra per identificar la barraca. Quan el camí fa un gir marcat cap a la dreta, deixeu-lo i seguiu, de pla, per arribar a la clotada i la barraca (E 407054 / N 4609093; longitud: 1º52'59" / latitud: 41º37'34"). El sender baixa decidit (al final té mostres d'haver estat un camí antic) i us fa sortir a prop de l'autopista on retrobareu el camí d'anada. En total poc més de dues hores efectives, que poden haver estat més si us heu entretingut al cim, tot contemplant la muntanya de Montserrat.

A DINS D'UNA BARRACA...

2010-09-26T22:10:00.006+02:00

Quan trobo una barraca sempre miro si hi ha la data. Trobar una data és una manera de fer-se més la idea que a aquell munt de pedres, magníficament estructurades, algú hi va afegir un toc més personal per donar a conèixer a les generacions futures que la construcció es va fer en un moment determinat. Si trobar una data ja és poc freqüent, tret de les cabanes de volta on la data és en la majoria de les construccions, és difícil trobar-hi alguna cosa més.

De tota manera, si la data ens dóna una dada real, difícilment podem dir el mateix d'altres coses.

Aquesta barraca és a la serra de Collserola en un pendís atalussat amb petits marges. És una barraca de pedra seca, però de factura més aviat contemporània perquè té el sostre amb bigues i teula àrab. A dins hi he vist una pedra amb una mena de creu.

Qui sap què vol dir? Pot tractar-se d'una marca d'un picapedrer i això voldria dir que aquesta pedra es va reaprofitar? Pot ser una marca d'un ramat? El propietari o el constructor hi va fer aquesta marca? O posats a imaginar, és un gravat medieval o més antic?

UN RECORREGUT A L'ENTORN DE LA RIERA DE TALAMANCA

2010-08-23T22:16:00.001+02:00

En el bloc "Per camins del Bages" d'en Joan Escoda i en el bloc "Conèixer Catalunya" de l'Antonio Mora havia vist les referències d'una barraca del segle XVIII, amb la data ben visible a la pedra que tanca la volta de la llinda, a prop de Talamanca. Posteriorment, l'Albert Fàbrega i Enfedarque, va publicar l'article "Tres barraques del segle XVIII al Bages" a la revista "Pedra seca" (núm. 18; abril 2009) on també esmentava aquesta barraca.

No us he d'enganyar; quan tinc notícia d'una construcció d'aquestes característiques sempre em vénen ganes de conèixer-la directament. Així que un bon dia vam decidir-nos per anar a veure aquesta barraca, però la veritat és que en vam trobar unes quantes més i de tipologies ben diferents.

L'excursió a l'entorn de la riera de Talamanca és un itinerari ben curt (dues hores efectives) i ens permet conèixer 11 barraques, a més d'un forn de rajols, dues sínies i la font de Talamanca. Alguns d'aquests elements formen part d'un itinerari (La riera de Talamanca) proposat per la Diputació de Barcelona. El recorregut es fa per pista, tret d'un curt tram de sender i, per tant, es pot fer perfectament en bicicleta.

El primer tram de l'excursió ens porta des del castell de Talamanca fins a la riera. Es tracta d'un tram en baixada, majoritàriament per dins el bosc. La primera barraca (1) ja és una bona descoberta perquè en una de les parets hi podem veure una data (1884). Es tracta d'una barraca circular d'uns 2 m de diàmetre i una alçada interior de poc més de 2 m. Hi ha dues dates en una de les pedres que formen la paret interior de la barraca, a la dreta. Presenta voladís; al seu costat hi ha una figuera i es veuen ceps. Està una mica enlairada en relació a la pista.

La segona construcció (2) és més aviat un recer; és de petites dimensions 1,10 m x 1 m i la planta té tendència a ser rectangular. A la part oposada a l'entrada hi ha un banc i una finestra; també hi ha un armari. L'altura interior és d'1,85 m. A més al costat hi ha unes petites parets de pedra seca. El conjunt sembla haver estat adobat, perquè està en molt bon estat. Aquesta construcció es veu des de la pista i s'hi pot anar, en trobar un gros pedrot de forma rectangular al costat esquerre, tot pujant pels antics camps o des de més avall, prenent una pista que puja.

El segon tram de l'excursió el farem per l'altra banda de la riera, després d'haver trobat la sínia del Camí Ral. Des d'aquest cantó tindrem una bona visió del poble de Talamanca, enlairat al capdamunt de la serra; així mateix el Montcau se'ns presentarà amb una forma poc coneguda. En aquest sector hi ha menys bosc; en alguns indrets caminem sobre margues (on podrem veure alguns fóssils). Quan enllacem amb l'itinerari de la Diputació de Barcelona, farem un tram de sender que passa per la vora d'uns roquissers prou interessants.

En aquest tram és on trobem més quantitat de construccions, a més, és clar, de l'objectiu de l'excursió. Trobem una barraca (3) molt interessant en un gran camp abandonat. Externament és força alta (2,5 m) i té una llinda curiosa; en entrar-hi veurem amb sorpresa que es tracta d'una barraca de volta de planta rectangular (2 x 1,5 m) amb una alçada d'1,85 m. Segurament havia tingut porta i al seu costat hi ha un tancat molt embardissat que potser servia per l'animal.

En retornar a la pista trobem una altra barraca (4) prou interessant. És de planta rectangular, però molt irregular i al darrere té el cobert per l'animal amb una menjadora que no deixa de ser una part de paret; hi ha una finestra que comunica la barraca amb el cobert de l'animal.

El nostre camí segueix pujant i quan fa una llaçada força marcada, veurem, a la dreta, enmig dels pins, la barraca del segle XVIII (5). No hi ha cap mena de dubte que el més interessant d'aquesta barraca és la data que es veu perfectament. L'interior presenta un banc i al sostre hi veiem un ganxo i una clau que devien tenir la funció de penjadors.

A un centenar de metres d'aquesta barraca, en una careneta, n'hi ha una altra de planta rodona (6), amb pedres molt treballades. A mi em recorda una barraca de les Garrigues que eren obra de picapedrers. Segon diu en Joan Escoda, per fer aquesta barraca (i l'altra) van aprofitar els carreus d'una ermita enrunada que hi ha a la vora.

La pista farà una gran llaçada tot revoltant una clotada. A la dreta, veurem uns antics camps i el sostre d'una barraca (7) que destaca molt poc. Hi podem arribar, tot passant entre els matolls i saltant marges, però si no porteu unes estisores d'esporgar, només fareu com nosaltres que la vam veure sense entrar-hi perquè els esbarzers ho impedeixen. Sembla que està en bones condicions i té unes grans pedres que formen el bastiment de la porta. Quan ja hem passat el torrent, també a la dreta veurem una gran construcció (8) que sembla haver estat desmuntada perquè hi ha un pilot de pedres al costat. En tot cas era una construcció de grans dimensions amb una pedra molt grossa com a llinda. La pista segueix una carena, encarada a Talamanca i trobem una altra barraca ensorrada (9) de planta circular i on veiem dos armaris. La pista baixarà decidida i quan planeja trobem una altra barraca (10). Aquesta és de planta rectangular, amb arbres que han crescut a dins i que aprofitava la roca com a paret interior. Una mica més enllà veurem una fita de la Diputació i prendrem un corriol, a l'esquerra, que travessa el clap de pedra de torrent i ens porta a la barraca del Salt de la Gobiana (11), de planta circular amb caramull. El camí passa per la vora d'uns interessants roquissers i ens fa sortir a la sínia de can Valls on hi ha uns horts. Seguirem la pista, però la deixarem per prendre el que devia ser un antic camí que sembla que feia una llaçada, però ara la traça va directa a la riera.

Aquí comencem el darrer tram, en pujada per pista amb alguns trams formigonats fins a Talamanca. Una fita de la Diputació ens indica el corriol que ens portarà fins al Fornot. Es tracta d'un forn de teules. Si ens hi fixem veurem trossos per terra de teules per terra. També el corriol que ens ha portat fins al forn té l'aspecte, en algun indret, d'haver estat un canal i és que per fer teules i rajols necessitaven tenir una bassa.

El darrer punt d'interès és la font de Talamanca, datada el 1707 i amb un negundo al costat. Una mica més enllà de la font trobarem unes escales que ens portaran al poble, al costat de can Ferrer i així haurem completat un interessant periple per aquest indret del Bages.

Referències citades:

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2008/03/restes-de-lermita-de-santa-cecilia-de.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/03/la-joia-de-talamanca.html

http://www.diba.es/parcsn/parcs/fitxers/pdf/p04d108.pdf

LLÍVIA, FA UNS QUANTS ANYS...

2010-08-20T13:03:00.018+02:00

Una imatge bucòlica: unes ovelles pasturant. Als fons, cases amb teulades de pissarra i una carretera que serpenteja en territori d'administració francesa. Aquesta fotografia s'ha fet al turó del castell de Llívia.

Però això, és el que és, una imatge que no té gran cosa a veure amb la realitat. L'activitat agrària, tot i que hi és, cada vegada ens costarà més veure-la i més si es fa realitat el projecte del camp de golf de Llívia...

Tot seguit podreu veure unes quantes imatges de Llívia (i Estavar). Són quadres fets per un tiet-avi de la meva dona en la dècada 1920-1930.

En aquesta imatge podem veure l'església des de darrere. El terreny que hi ha a l'esquerra, actualment està ocupat pel pàrquing; el camí encara es pot identificar, però la tanca que hi ha no és ben bé igual, ara hi ha unes cases.

En canvi aquesta imatge ja és una mica més difícil de veure: des de la Colomina, el carrer que donava als horts i on ara, en tota aquesta primera part (dreta), hi ha xalets.

Vista des de l'actual parc de Sant Guillem. Podem veure que les cases queden lluny (ara ja són allà, al costat de l'ermita de Sant Guillem) i el turó del castell on s'insinua algun mur.

Una imatge que ara ja no es pot veure. Aquí veiem el turó del castell i el campanar alineat amb la torre de Bernat de So. Ara, el tancat que es veu en primer terme és on hi ha l'ajuntament.

I finalment, la darrera imatge ens porta a Estavar. Podem veure el campanar de l'església, una casa amb una torre i el cap de la Costa de Bajanda. L'indret també ha canviat, atès que les cases són més abundants.

Les cases i els xalets, han proliferat a Llívia i, en general, a tota la Cerdanya. La construcció no para de fer "noves promocions" que tenen molt baixa ocupació i que estan deshabitades la major part de l'any; es construeix, molts cops, sense aprofitar al màxim els nuclis urbans i amb una pèrdua de terreny agrícola.

Aquesta pèrdua de terreny agrícola, comporta la desaparació de l'agricultura i de les pastures, l'augment del bosc, la pèrdua del paisatge i, sobretot, de la nostra identitat.

DUES BARRAQUES DEL PUIG DÒRRIA

2010-07-29T09:10:00.023+02:00

Repassant les meves fotografies n'he trobat una del setembre de 1977. En aquesta fotografia sortim tres "Joans". Vam ser companys d'escola i vam començar a sortir d'excursió, al llunyà any 1972. Aquest dia el nostre objectiu era assolir el Puigmal. Vam sortir el dissabte, a la tarda, des de Queralbs i ens vam situar al collet de les Barraques. Una mica més enllà vam trobar aquesta barraca, la de la Vaquerissa, i hi vam dormir, això si, escoltant les vivències d'un de nosaltres que, era una mica més gran i ja estava fent la "mili". La foto és de diumenge al matí abans de començar a pujar cap al Puigmal.

Seguidament podeu contemplar aquesta barraca tal i com és actualment. Gairebé està en les mateixes condicions (ara té una porta, relativament nova). A la roca plana que fa de llinda hi ha gravada una data: 6-8-1932 i un nom: Toful. Hi ha més inscripcions, però són més actuals, però també seria possible que n'hi hagués de més antigues, perquè aquesta llosa sembla posada expressament per escriure el nom. Segurament aquesta data correspon a alguna reforma o consolidació que se li va fer. La barraca és de planta circular, d'una mica més de 2 metres de diàmetre i amb una alçada interior de 2,25 m. El sostre està tancat amb una llosa plana. Com a únic detall constructiu presenta tres armaris. És la barraca de la Vaquerissa. El seu barret de gleva és ben característic. També és curiosa la llosa que sobresurt de la paret i que també surt per dins de la barraca; segurament la seva finalitat era servir de penjador (per les esquelles?).

Més amunt i una mica allunyada dels itineraris que pugen cap al Puigmal hi ha la barraca de la baga d'en Feliu que és gairebé una còpia exacta, tant en les mides com en els tres armaris interiors. Aquesta, però té unes lloses de pedra a l'entrada. També té porta i en el cantó oposat hi ha una petita zona tapada amb tela asfàltica.

On les trobarem?

Trobar aquestes barraques és ben fàcil. Actualment, des de Planoles la pista forestal que puja al coll de les Barraques està asfaltada i uns quants metres més avall hi ha el refugi Corral Blanc. Des del coll només cal seguir la pista amb senyals de GR que deixarem en un pla herbat on es veuen unes roderes. Al final del pla, hem de trobat un viarany de ramat que, tot planejant, ens situa en un pla on hi ha un pi sec. Seguim de pla i sortim dels pins. Trobarem un camí que baixa de la carena (esquerre) i més enllà arribarem a la barraca. Haurem emprat uns 30 minuts des del coll.

Si volem anar a la barraca de la baga d'en Feliu, des de la barraca de la Vaquerissa, pujarem en diagonal a trobar un camí que hi ha uns metres més amunt i que planeja, a força alçada del fons del torrent. Sense arribar-hi veurem una pleta de forma triangular amb una barraca ensorrada. Aquí girem a l'esquerra i pugem directament fins arribar a l'alçada de la barraca d'en Feliu. Necessitem uns 40 minuts des de l'altra barraca.

Si voleu caminar una mica més, podeu arribar al cim del puig de Dòrria per gaudir d'una bona vista panoràmica del Ripollès i Cerdanya. Només cal que aneu a cercar el torrent i, sense arribar-hi, aneu pujant pels lloms herbats. Pel fons de la vall pugen unes traces de camí amb uns senyals de pintura blanca que finalment arribaran al "nostre camí". Aquests senyals s'enfilen a cercar un camí molt fresat que puja en diagonal una mica per sota la carena del puig de Dòrria. El meu consell és seguir pujant fins gairebé al fons de la vall, on llavors si que girem i pugem directament, tallant el camí i, per un pendís més suau i pedregòs, arribar al cim d'una petita elevació. Veurem el coll del Pas dels Lladres i el puig del Pas dels Lladres amb les instal·lacions de les pistes d'esquí. Hem de passar una petita clotada per arribar al vèrtex geodèsic.

Per tornar al coll de les Barraques ens cal tornar a la primera elevació i baixar directament per la carena pedregosa fins a enllaçar amb el camí fresat en un punt on passa planer i una mica enclotat. Una mica més avall trobem un filat. Podem entrar-hi o seguir per l'esquerra; no hi ha pèrdua perquè estem baixant per una carena. Trobem un pas al filat i, a la dreta, en un tram de carena planer, veurem les restes d'una barraca i uns pedrons. Baixem una mica més i veurem que les roderes deixen la carena i el filat baixa fins a un pla on també hi ha un pas. A l'altra banda també veurem les restes d'una barraca rodona. Avancem per la carena i trobem una fita (creu en una pedra) i un planell de pedres. Avancem pel pla herbat i trobem un camí (amb senyals de sender local) que baixa entre els pins, molt a prop del filat. Sortim del bosc i veurem que la pista fa un revolt en el punt on hi ha els curiosos Rocs Blancs. Seguirem el sender local fins a un altre pas al filat on veurem senyals de PR i GR. Seguim la carena una mica més, però la deixarem per anar a trobar la pista que tenim al costat i que ens farà sortir a la carretera asfaltada a pocs metres del coll. Per fet tot l'itinerari necessitem 3 h 15 mim.

Potser la barraca de la Vaquerissa no ha canviat gaire, però hi ha una gran diferència amb el paisatge de fa trenta anys: els caus de marmotes, molt abundants en tot aquest sector cobert de rasos herbats.

EL TORRENT TAPAT

2010-07-18T13:44:00.022+02:00

En un article anterior (L'albelló de Castellar del Vallès) ja feia esment del Torrent Tapat de Sant Feliu de Codines. Finalment hi hem fet una visita per tal de veure aquesta construcció que és realment impensable amb la nostra mentalitat actual.

Cal dir que, segurament aquesta obra es va dur a terme per la necessitat de guanyar espai per al conreu. En un territori de molta pendent, trobar un espai pla és difícil i si, a més hi ha un torrent...l'única possibilitat és fer un túnel de pedra seca i posar-hi terra al damunt. És ben bé una demostració de la necessitat de tenir terra per conrear.

El Torrent Tapat està situat molt a prop de les darreres cases de Sant Feliu de Codines i és un afluent del torrent de can Bosc. Hi podem anar pel carrer Vinyetes o pel carrer Era Nova. Aquests dos carrers estan units per una pista estreta que fa revolt, tot resseguint la valleta. En el revolt, a sota d'uns camps conreats hi ha l'entrada que queda dissimulada.

A Espeleobloc (http://espeleobloc.blogspot.com/el-torrent-tapat.html) feien esment de dos trams, sense que hi hagués cap referència a un tram desaparegut en fer la pista. Realment, l'entrada que hi ha a la vora del camí no té cap senyal d'haver estat escapçada en fer la pista. La nostra visita la vam fer al tram superior. El tram inferior comença en un camp d'avellaners, però hi ha una canonada que sembla venir de les cases més properes i això ens va fer desdir d'entrar-hi. La boca sud d'aquest tram inferior no vam ser capaços de trobar-la degut a la gran quantitat de vegetació que hi ha al torrent.

No obstant això amb la visita al tram superior n'hi ha prou per admirar aquesta construcció gairebé única. Les darreres cases del carrer Vinyetes són molt a prop de la construcció.

Visita al Torrent Tapat

L'entrada queda força dissimulada per l'herba i els esbarzers, però un cop hem passat aquest primer tros, trobem l'arc d'entrada. Durant els primers metres cal anar ajupit, però de mica en mica, el sostre el va fent més alt de manera que podem caminar drets. Trobem un primer ressalt, una mica dret. El segueixen dos ressalts més, però de menys altura. El sòl alterna la sorra amb les pedres o la roca mare i també hi podrem trobar algun bassal. Cap al final, sembla que s'hagin fet servir blocs de pedra més grossos per a la part inferior de la paret. La construcció no és rectilínia, sinó que fa alguns revolts perquè segueix el curs del torrent. La sortida també és força baixa, sobretot degut a l'acumulació de materials. Un cop sortim del forat veiem que som a l'extrem més alt dels horts. Hem de seguir el torrent que també presenta algun ressalt més fins que es desdibuixa; tirem a la dreta i pugem per un clap de roca al damunt del qual hi ha un petit marge on trobarem un sender. Si ho hem fet bé haurem arribat al costat d'un pi amb una fita de formigó una mica més a la dreta. Seguim el sender que planeja i enllaça amb un camí més ample i que prenem cap a la dreta. Baixem i trobem trams empedrats fins a sortir al costat dels horts i a la pista.

No sé si la proximitat al nucli urbà pot fer perillar el tram superior de la construcció. En tot cas, sempre hi ha la possiblitat de degradació, cosa que fins ara sembla que no ha passat perquè tret d'alguna llauna i alguna bossa de plàstic, no hi ha deixalles. No obstant això seria interessant que l'ajuntament prengués consciència del seu patrimoni i que protegís aquesta construcció que és realment insòlita; seria un gran homenatge al seu construcctor el fet que les generacions futures ho poguessin admirar.

Podeu veure les imatges de la visita:

UNA BARRACA I UN LLIBRE

2010-07-11T19:20:00.049+02:00

He agafat el llibre "Les ciutats del món" d'en Josep Iglésies. És un facsímil, editat per la desapareguda editorial "Montblanc-Martin", a l'any 1987 i que vaig comprar uns anys més tard. L'editorial "Arca" l'havia publicat el 1948.

En aquest llibret en Josep Iglésies ens parla d'uns quants llogarrets de les muntanyes de Prades i zones properes: la Mussara, Farena, Mont-ral, la Bartra, els Cogullons, Rojals, Vilanova de Prades, Arbolí, Gallicant, Colldejou, Pratdip, Llaveria, Gavadà, Miramar, Selma, Querol, Santa Perpètua de Gaià i Pontils. L'autor ens explica les seves impressions sobre aquests indrets. Avui en dia, uns quants d'aquests noms no són res més que un pilot de ruïnes, però en aquella època encara eren habitats.

Cada una de les descripcions dels indrets va acompanyada d'unes il·lustracions (originals de Joan Donçafel), però curiosament en la portada del llibre hi tenim representada una magnífica barraca de pedra seca.

Feia temps que no tenia el llibre a les mans i m'he mirat la portada. Seguidament ha entrat a l'ordinador i he fet una cerca entre les meves fotografies. He mirat les "carpetes" del puig de Marc i ben aviat l'he trobada: no tinc gaires dubtes que la barraca que il·lustra la portada del llibre és la barraca d'en Bresca. En la seva guia "Les muntanyes de Prades, el Montsant i serra la Llena" feta conjuntament amb Joaquim Santasusagna i editada l'any 1929, en la pujada al puig de Marc, esmenten la barraca d'en Bresca i diuen que encara es conreaven les oliveres.

Aquesta barraca és a uns 20 minuts del Cap de Riba, el grup de cases més enlairades de la Riba i és al costat mateix del camí que presenta restes d'empedrat i passa entre marges de pedra seca. Es tracta d'una gran construcció d'uns 12 metres quadrats (de planta quadrada) amb una altura interior de 3 m i una porta amb una alçada d'1,5 m amb voladís i lliris a la coberta. El seu estat de conservació és molt bo i la seva situació ens dóna una idea de la duresa de les condicions del conreu en aquestes contrades.

Perquè va triar aquesta barraca per la portada d'un llibre que ens parla de la vida dels llogarrets arrapats a les muntanyes de Prades? Vull pensar que, com a excursionista i geogràf que era, devia creure que aquestes contruccions humils i, encara en ús, eren una mostra del treball de l'home per aconseguir treure profit d'uns indrets aspres com aquests. Avui, romanen completament abandonats esperant que la vegetació colgui la feina de les generacions passades.

LES MARMOTES COLONITZEN LES BARRAQUES

2010-07-05T20:33:00.011+02:00

A prop de l'estació d'esquí nòrdic de Guils-Fontanera hi ha el cim del Roc Roig; de fet, aquest cim només és una elevació, molt suau, coberta de bosc que enllaça amb el sector dels estanys de Malniu i de Guils. El seu vessant sud, completament herbat, baixa fins a Ger i és aquí, on trobem el refugi de Cabanells situat a la vora de la pista que va de Ger fins a Fontanera, on podem fer un interessant visita a les pletes i barraques que estan completament en desús i que ens donen una idea de la importància ramadera de l'indret.

Les pletes estan situades a les alçades següents: 1785, 1892, 1910, 1955 i 2050 i les seves superfícies són, en metres quadrats i pel mateix ordre (la numeració del mapa es correspon amb aquest ordre): 960, 1650, 550, 2006 i 1788.

La pleta més alta i un cau de marmotes

La barraca situada a prop del torrent. Es pot veure com ha baixat una part del sostre i els forats dels caus.

L'interès de la sortida és veure la colonització que han fet les marmotes. La marmota és un rosegador que fa uns anys era inexistent en les nostres comarques i que ha vingut des del nord. És un animal que necessita la presència de prats i pedres per a fer els seus caus. Fins ara havia vist marmotes en indrets assolellats on hi havia herba, però també hi havia tarteretes o petites acumulacions de roques. En aquest vessant hi ha molta herba, però no hi ha tarteres, però en canvi hi ha barraques. Una de les barraques, de lluny, sembla que estigui en bones condicions, però en acostar-nos veurem que la línia del sostre presenta inflexions. Al peu de la barraca i sota aquests sots hi el cau de les marmotes. Segurament, en fer els forats, les pedres han cedit sense ensorrar-se. En aquesta barraca es veu tot l'interior remogut, amb pedres i terra. En la barraca situada a més alçada també veurem caus de marmotes; l'esfondrament de la part davantera, segurament, no és degut a aquests animals, però ara tindran més pedres per poder fer els caus. La llàstima és que les barraques estiguin destruïdes, però és curiós veure la nova utilització de les barraques: abans eren refugi de pastors i ara ho són de les marmotes.

No obstant això, la barraca que hi ha al costat del refugi de Cabanells és un bon exemple de barraca de pastors amb xemeneia, banc i senyals d'haver tingut porta. És de planta quadrada de 3,60 m. L'altura interior d'aquesta barraca és d'1,80 m i el sostre es tanca amb lloses planes i, exteriorment, amb gleva. El gruix de les parets és de 90 cm i també hi ha una finestra d'uns 30x30 cm. La porta té una altura d'1,50 m i una amplada de 70 cm. Aquesta barraca està situada dominant l'antiga pleta; ara, al seu costat, hi ha un tancat modern.

Itinerari

En unes dues horetes podem fer aquesta excursió, si no arribem al cim del Roc Roig. Des del pàrquing de Guils-Fontanera, prendrem la pista (a l'hivern és tancada al trànsit) que va cap a Meranges i que deixarem, encara en els plans de Fontanera, per seguir-ne una altra que trobarem a l'esquerra. Aquesta pista ens portarà a l'extrem dels plans, un petit collet amb unes roques, on la pista comença a baixar. Passem un torrentet i, encara tot baixant, deixarem la pista en arribar al refugi de Cabanells. Al seu darrere veurem la pleta i l'antiga barraca. Des d'aquí no hi ha camí marcat, però la ruta és evident. Cal pujar amunt pels plans herbats (direcció NNW). Gairebé en paral·lel tenim dues pletes; la que trobem a la dreta té la barraca en la part inferior i en canvi la de l'esquerra, la té en la part alta; les barraques estan ensorrades. Ara cal anar en direcció N i tot passant una careneta veurem una barraca a prop del torrent. Des de lluny, la barraca es veu bé, però en arribar-hi ens adonarem que les marmotes l'han feta casa seva. La pleta d'aquesta barraca estava feta tot aprofitant les roques d'un petit esperó rocós. Des d'aquí hem de prendre la direcció W, pujant pels lloms herbats i en direcció a un evident i solitari esperò rocós i punxegut. Al seu peu veurem una imponent barraca, però en arribar-hi ens trobarem amb la parta davantera ensorrada i també... amb marmotes. La pleta d'aquesta barraca també està molt desfigurada, però també aprofitava l'existència de les roques. Per a continuar el nostre itinerari només ens cal pujar a la punxa que domina la barraca; allà se'ns obren uns extensos plans amb un pendent més suau amb bosc a la part superior. Ens cal continuar en direcció NNW fins a trobar el GR-11 a l'alçada del refugi de la Feixa, que veurem més enllà.

Si volem anar al vèrtex geodèsic, caldrà anar en direcció W i passar un torrentet. Un cop som allà, podem arribar al cim del Roc Roig, emboscat per tots els seus vessants, tret del vessant sud. Per recuperar l'itinerari caldrà anar cap a l'E fins a trobar el GR. Per fer aquesta ampliació cal comptar uns 50 o 60 minuts més.

El GR marxa de pla una estona i després comença a baixar tot seguint una carena amb pins, fins arribat al collet per on hem passat en començar l'excursió.

CONTRAST

2010-06-27T19:04:00.011+02:00

Vet aquí dues fotografies que tenen en comú el contrast que podem veure en alguns indrets de la nostra geografia.

En aquesta cabana de volta del municipi de Tarrés (Garrigues) els aerogeneradors ens mostren dos móns completament diferents i que ens pot fer reflexionar una mica sobre la nostra evolució. Són dos móns separats per uns 100 anys. Han estat uns anys en que la nostra societat ha evolucionat, de vegades no saben si pel bon camí. Hem passat de fer servir el material que teníem a mà i la nostra habilitat a la tecnologia dissenyada en ordinadors, un estri que el constructor de la cabana no havia somniat mai.

En la fotografia de la barraca de vinya del terme d'Òdena (Anoia), a més hi ha un altre element intermedi: la torre d'alta tensió. El constructor de la barraca segurament devia fer servir llums d'oli o de carbur o potser ja havia vista alguna bombeta elèctrica de poca intensitat, però mai s'hagués pensat que per la seva vinya o la del veí, hi passaria l'electricitat generada per diferents mitjans i en indrets ben allunyats.

UN POU DE GLAÇ A RELLINARS?

2010-06-26T19:39:00.011+02:00

La construcció s'anomena "el Cisternot". Des del punt on està situada, una careneta que domina la carretera B-122, al damunt de can Cotis, es veu l'església vella de Rellinars. L'orientació de la construcció és al sud i està situada a 340 m d'alçada.

Realment, l'alçada on està situada és molt baixa, però el riu és relativament a prop amb la qual cosa la matèria primera era allà, tot i que pujar el glaç devia ser una tasca feixuga.

La construcció és de planta rectangular (5x2 m), amb una alçada d'uns 4 m i està semi-enterrada. En el sostre de volta hi ha una obertura a la part superior i a la part sud n'hi ha una altra. En aquest costat sembla que hi hagi una mena d'escala que permet baixar-hi (segurament es va fer posteriorment). En la part baixa de la construcció hi ha un rebaix d'uns 15 cm, que podia servir per posar una primera capa de material vegetal i acumular l'aigua de fusió.

En la foto que obre aquest article es pot veure el forat del sostre i l'obertura de la paret sud i a continuació podeu veure la l'obertura de la paret sud, la volta i el rebaix interior.

EXCURSIÓ PEL TERME DE CASTELLGALÍ

2010-06-16T21:00:00.014+02:00

En aquesta excursió podreu veure uns quants elements: mitja dotzena de barraques (de lluny, encara en veureu alguna més), tres grups de tines i un forn de teules. A més també passarem per un tram de camí antic com ho desmostren les parets que aguanten els revolts. L'itinerari ens permet fer l'ascensió al Talló, una bona talaia de la muntanya de Montserrat.

Comencem a caminar al davant de l'església i prenem el carrer de Santa Margarida que surt del nucli urbà i que té cases de nova construcció a l'esquerra. Passem un dipòsit i ens comencem a enfilar. Trobarem, enlairada a l'esquerra, una creu i una mica més endavant, deixem la pista per seguir un camí. Veurem que aquest camí és antic perquè els revolts que fa a la part alta estan aguantats amb parets de pedra seca. Finalment, sortirem a la pista i la seguim fins al Talló. Trobem un pedronet que indica "Pla de Sant Ramon" i la tanca de can Pruners. A la dreta, hi ha el vèrtex geodèsic, entre pins i a l'esquerra hi ha una pista que ens porta a l'altra punta. De fet, segons l'ICC, el punt més alt és el segon; en canvi segons l'IGN és on hi ha el vèrtex. Fins aquí cal comptar uns 40 minuts.

Baixarem tot seguint la pista i, en un revolt trobem un corriol que fa uns metres de pla i, tot seguit, el deixem per girar a l'esq. i baixar, més o menys, per la carena, entre pins. Trobem l'ermita de Santa Margarida, en ruïnes, així com les cases de can Burrós i cal Ponç.

Arribem a una pista que prenem cap a la dr, baixant. Trobem un rec. Si tirem cap a la dr, per la vora d'uns camps erms, trobarem una grossa barraca quadrada, amb un llentiscle a l'entrada, i que té la pedra que tanca la volta amb un curíós forat circular (és una possible ubicació d'un canó granífug?). També, molt a prop, entre els pins que hi ha a l'esquerra, hi trobarem una barraca circular en molt bon estat.

Retornem a la pista i la seguim tot planejant, entre el bosc. Deixem un camí a l'esq. i, més endavant, se'ns ajunta una pista pel mateix costat. Una mica més enllà, trobem un camp i entreveurem can Cassassaies. Deixarem la pista que hi porta i un minut més enllà, a la dr., veurem una construcció molt enrunada (tina 1).

Tot seguint la pista, entrem en un retall de bosc i sortim a uns camps; a la dreta, enlairada, hi veiem la casa de Vilomara. Trobarem el camí que hi mena i, una mica més endavant, deixarem una pista a la dreta. Tornem a entrar al bosc i en trobar un altre camp, veurem una construcció enrunada a l'esquerra. Més endavant ens apareix la casa del Flequer, dominant un sector de camps. Baixem lleument i abans de passar el torrentet, a la dreta, una mica més enllà hi ha una construcció (tina 2). Passarem el torrentet, deixarem una pista a l'esquerra (que prendrem després) i la casa. En tornar a entrar al bosc, veurem un trencall precari que marxa cap a l'esquerra i una mica més enllà, hi ha el grup de tines en més bon estat (tina 3). Per a fer aquest segon tram cal comptar 1 h 15 min.

Hem de tornar enrere i prendre la pista que hi ha un cop hem passat la casa del Flequer. Una mica més endavant travessem la riera que també hem travessat per anar a la tina 3 i la pista va guanyant alçada en relació a la riera que tenim a l'esquerra. En aquest tram de camí, podem visitar les barraques que anem trobant al costat de la pista. Finalment, baixem cap al torrent i el travessem; per l'esquerra se'ns ajunten algunes pistes. Després de passar la riera i deixar, a la dreta, una pista que la torna a travessar, trobem el forn al costat dret. Deixarem una pista, a l'esquerra, que va al Gall i sortim als camps. Trobem una bifurcació; prenem la pista de l'esquerra que passa per sota la casa. En trobar una pista que ve per l'esquerra, veurem una gran barraca al camp que tenim a la dreta.

Deixarem una bassa, a la dreta, i ens situarem en una nova bifurcació. Deixem la pista més bona i prenem la de l'esquerra que avança entre oliveres. Enllaçarem amb una pista transversal i baixarem cap a la dreta. En el camp d'oliveres que hi ha a l'esquerra, hi podem veure una interessant barraca.

Més avall, enllaçarem amb una altra pista i tirarem cap a l'esquerra, tot planejant fins a trobar el carrer "Camí de Montserrat". L'hem de seguir tota l'estona fins a enllaçar amb el carrer Sant Antoni que ens farà pujar fins a l'església. Per a fer aquest darrer tram haurem d'esmerçar 1 h 15 min.

Característiques dels elements que veurem:

Tina 1: Es tracta d'un grup de dues tines, en estat molt ruinós. No es veuen rajoles i hi ha altres edificacions annexes. Molt properes a can Casassaies.

Tina 2: Grup de dues tines situades a prop del Flequer. Les tines no tenen sostre i estan força embardissades. Les boixes són dins d'una barraca de volta, amb la llinda formada per un arc de descàrrega força curiós.

A l'esquerra, la tina i, a la dreta, l'entrada a les boixes amb el curiós arc.

Tina 3: Es tracta d'un grup de tres tines. Una de les tines no té sostre i es veu la roca mare (conglomerat). Les altres dues tines tenen sostre i les boixes són cadascuna en un compartiment independent; una de les dues entrades té una llinda formada per un tronc de fusta molt corcat. Com a curiositat cal dir que estan construides en una llenca de conglomerat.

Forn de teules: És a la vora de la riera i presenta dues boques en una única obertura. No es veu la possible existència de la graella. El fet d'estar situat a prop de la riera devia facilitar l'existència de la bassa.

Barraques: Gairebé totes són de planta quadrada amb voladís i força grans. En destacaria una (en perill d'esfondrament) on la pedra que tanca la volta està tallada de forma circular; això em fa pensar si seria el possible emplaçament d'un canó granífug. Una altra barraca destacable (també amb una perillosa corbatura en una de les seves parets) té menjadora i xemeneia (és la que trobem una mica més enllà del Gall). Finalment n'hi ha una altra que té una alçada considerable en relació a les seves dimensions (la trobarem en un camp d'oliveres, una mica més enllà de la barraca anterior).

EL FORN DE LA PEDRERA (AVINYÓ)

2010-06-02T17:05:00.018+02:00

A l'indret anomenat "la Pedrera" (en el mapa de l'ICC) hi trobarem un forn. Aquesta construcció està situada en el marge que hi ha entre dos camps.

Cal dir que, a tocar, del camí ramader, a mig camí entre Avinyó i Sant Feliu Sasserra, hi ha una petita pedrera que domina la vall on està situada aquesta construcció.

Ja fa un parell d'anys, uns companys del Centre Excursionista d'Avinyó ens van portar a conèixer el camí ramader i, de pas, ens van ensenyar aquest forn. El forn havia estat, completament oblidat durant molts anys. Un bon dia, fent una estassada, es va tornar a fer visible.

Les dues boques del forn

Amb la primavera plujosa que hem tingut en aquest any 2010, cal dir que la vegetació és abundant arreu. Per aquest motiu, tot baixant de la pedrera, ens el vam passar de llarg, però tirant enrere, el vam trobar. Cal dir que les boques estan molt tapades i caldria fer una bona neteja.

Per les seves característiques jo diria que es tracta d'un forn de teules. De fet, la terra, per aquí és molt argilosa.

De tota manera, aquest forn és un bon exemple del patrimoni que tenim oblidat pels nostres boscos.

L'interior del forn

S'hi pot arribar des de la carretera B-431. A l'altra banda del trencall a Sant Marçal de Relat, s'inicia una pista, que després de deixar dos trencalls a la dreta molt seguits, va vorejant uns camps. Després de deixar un altre trencall a la dreta, la pista (ara unes roderes) va planejant; a l'esquerra, hi ha el marge que separa els dos camps. El forn és al cantó oest.

L'ALBELLÓ DE CASTELLAR DEL VALLÈS

2010-05-26T17:44:00.013+02:00

A Castellar del Vallès hi ha uns membres del centre excursionista que estan inventariant els elements patrimonials que hi ha al seu terme municipal i que tenen relació amb la pedra seca.

Al full informatiu de la Pedra Seca (maig de 2010) va sortir una proposta d'itinerari pel terme de Castellar i, tot aprofitant un matí, vaig anar a fer-hi una ullada.

Cal dir que l'itinerari em va satisfer completament. Primerament perquè el croquis era exacte i, per tant, localitzar els elements va ser molt fàcil i per altre perquè la casualitat va fer que conegués en Joan, l'autor del croquis que jo portava a la mà i amb qui vaig xerrar una bona estona.

Els elements que vaig veure en el recorregut eren variats: forns de calç, barraques exemptes, barraques margeres, basses de brou bordelès, però la construcció més interessant (i que va ser l'objectiu que em va fer anar a caminar per Castellar) va ser l'albelló.

Segons el diccionari, un albelló és un conducte subterrani per on se'n van les aigües sobreres o brutes. Tot buscant per internet vaig veure en un bloc d'espeleologia (http://www.espeleobloc.blogspot.com/) un article sobre el Torrent Tapat i vaig pensar que havia de ser una cosa força interessant. Uns dies més tard d'aquesta descoberta, tot mirant els mapes de l'ICC, em vaig fixar en un punt de la Segarra on un torrent despareixia i tornava a sortir més enllà; mirant la fotografia aèria em va semblar que havia de ser un cas semblant al Torrent Tapat. Una mica més tard em va arribar el full informatiu que he esmentat i vaig començar per anar a veure la construcció de Castellar.

L'albelló de Castellar és una obra curiosa. Un torrentet, relativament enclotat, on hi ha tres trams tapats i al capdamunt de tot, una barraca. Després de parlar amb en Joan, qui em va comentar que en desconeixien la finalitat, vam arribar a la conclusió que era una obra per guanyar terreny conreable. Realment amb la nostra mentalitat actual pot costar imaginar tant de treball per guanyar uns metres de terreny.

El primer tram de l'albelló té uns 8 m i és el tram de secció més baixa i linial. Uns 5 m més enllà hi ha el segon tram, que té una llargada d'uns 32 m. L'amplada inicial és d'uns 70 cm amb uns 90 cm d'altura i al final es fa més alt. El traçat fa una lleugera corba. En aquest tram és on ens podem meravellar de la construcció, amb pedres que aguanten el sostre fet de lloses planes. Hi ha un tram, on hi devia haver un ensorrament i es va fer una volta amb ciment. En el recorregut trobem uns petits ressalts d'un pam d'alçada. El tercer tram comença uns 5 m més enllà; té uns 8 m de recorregut i fa un angle molt marcat. S'hi pot entrar gairebé dret, tot i que la boca és de forma triangular i una mica estreta. La sortida ens deixa al peu de la barraca.

Sortida del primer tram

El segon tram de l'albelló; en la foto de la dreta es pot veure el tram on hi ha la volta

Sortida del tercer tram i la barraca

UNA FITA OBLIDADA

2010-05-21T17:45:00.001+02:00

Potser el títol és massa exagerat. De fet, la fita és molt visible. És una mica més avall de l'estació del Peu del Funicular, al costat de la tanca de les vies del tren, però suposo que passa molt desapercebuda, perquè és molt discreta (està al costat de la paret que tanca les vies del tren) i és un indret amb poc moviment de persones a peu.

No ho puc assegurar, però m'imagino que correspon a la data de la inauguració del "camí veïnal de Sarrià a Vallvidrera". Vallvidrera va ser annexionat a Sarrià a l'any 1890.

La fita ha patit alguns cops, però es llegeix clarament "SARRIA"; l'any (1879) també es veu, però el gravat és molt més superficial que el nom. És una fita discreta que recorda altres temps quan el nostre entorn era molt diferent a l'actual.

En el mapa de Brossa de les carreteres de la província de Barcelona (1881) es veu el camí veïnal de anava de Sarrià fins a Vallvidrera. Pel seu traçat sembla que travessava la carena on ara hi ha el nucli principal de Vallvidrera i baixava cap a l'església. Podeu veure un fragment d'aquest mapa, extret de la cartoteca de l'Institut Cartogràfic de Catalunya.

Buscant una mica més d'informació he trobat dades que diuen que el camí veïnal de Sarrià a Vallvidrera el va inaugurar, el 27 de maig de 1888, la reina regent Maria Cristina; per tant, la fita no correspon a cap senyal quilomètric d'aquest camí. En canvi si que ha de correspondre a una fita de terme. L'antic terme de Sant Vicenç de Sarrià, en la seva part nord, anava des del coll de Finestrelles cap a Sant Pere Màrtir i el turó d'en Cors; després baixava cap a la vora del peu del Funicular i seguia per l'actual carrer de Palafolls fins a la serra de Vilana. Així, doncs, per la seva situació, la fita ens indica l'antic terme municipal.

ELS CUPS (SANTA MARIA DE MIRALLES)

2010-05-10T20:05:00.016+02:00

Fotografia (interior i exterior) de la cabana que hi ha al davant de la construcció

Vista de les obertures de les tines

Es tracta d'un conjunt de quatre cups de forma rectangular dins d'una gran construcció de planta rectangular.

Aquesta construcció la trobarem al costat del GR-7,-2 a uns 500 m de la carretera d'Igualada a Valls (C-37). Les cases més properes són la Censada a un quilòmetre i ca l'Albet a 1,3 quilòmetres.

Per davant dels cups hi ha una estança (innaccessible) on potser hi havia les boixes de dos dels cups; només vam poder veure una boixa al cantó oest. Les tines estan plenes de runa. Es pot observar que les rajoles de les tines van ser fetes expressament, o sigui, gairebé a mida. Per les característiques dels cups, crec, que aquí no es trepitjava el raïm. El raïm es devia trepitjar amb premsa i un cop obtingut el suc, s'abocava als cups.

Fotografia de l'unica boixa que vam poder veure

Vam trobar aquesta tina tot preparant una excursió al Grony de Miralles. En veure, en el mapa, el nom dels Cups, vam pensar que potser hi havia alguna tina i així va ser.

---------------------

Fins aquí heu pogut veure el que vaig escriure el 15 de maig de 2009; ara, fa pocs dies, tot mirant els mapes de l'ICC per Internet vaig poder veure que aquestes tines tenien nom. Segons l'ICC són els Cups del Santjoan. Suposo que, de vegades, hi ha alguna revisió de les dades com pot ser, en aquest cas, la toponímia.

UNA TINA ENMIG DEL CEREAL

2010-03-25T21:02:00.029+01:00

Tot anant pel terme (extens) de Torà, vam veure una construcció enmig dels camps de cereal...

En veure-la vaig pensar que podria ser una tina per les seves característiques: una barraca amb una altra construcció al damunt aprofitant un desnivell...

Així va ser: era una tina.

Realment, veure aquestes construccions en indrets on ara només hi ha cereal, em fa pensar en la gran expansió del conreu de la vinya a Catalunya en altres époques!

UNA BARRACA DOBLE (EL VENDRELL)

2010-03-02T20:49:00.003+01:00

A prop dels Quatre Termes, un indret anomenat així perquè hi conflueixen els termes municipals d'Albinyana, Bonastre, Roda de Barà i el Vendrell hi ha una barraca ben curiosa. No es tracta d'una barraca doble; en realitat són dues barraques juntes i de planta ben diferent.

El camí de Bonastre al Vendrell passa per darrere la barraca. Des d'aquest camí, unes grans fites ens marquen un corriol que ens porta a la barraca per darrere i podem veure el gran volum de la construcció.

Només arribar-hi, trobem un cossiol a l'esquerra (sec) amb la inscripció "Beu i tapa, 1984". Segurament correspon a la data en que es va rehabilitar. Si anem a la barraca ens trobarem una estança circular on sembla que hi havia llar de foc (per dalt no hi ha sortida definida i potser el fum s'escapava entre les pedres).

L'altra barraca és de planta quadrada i amb menjadora.

Resulta curiós enfilar-se a la barraca i veure el punt d'unió entre les dues construccions. Hi ha fang a les parets i senyals d'haver-hi hagut porta. No hi ha dubte que es tracta d'una barraca amb una tipologia no gaire freqüent.

La barraca està situada a 250 m d'altura i al seu costat, a l'altra banda d'on hi ha el cossiol, té un claper (acumulació de pedra) tan gran com la mateixa barraca

Mentre estàvem asseguts, tot dinant, em va passar pel cap el fet que, segurament, la persona o les persones que van conrear aquestes terres, també van estar, algun dia, fent el mateix i en el mateix lloc...

____________________________________________________

Per si algú vol les coordenades:

E 372779 N 4563202

Longitud: 01° 28' 53" Latitud: 41° 12' 30"

TINES AL SUD DE MANRESA

2010-02-14T20:44:00.238+01:00

Aquesta excursió us portarà a descobrir un bon grapat de construccions rurals de tot tipus. Podreu conèixer quatre tines de característiques ben diferents. Podreu pujar pels marges dels Comtals, una obra que és realment important i on descobrireu els plans inclinats que us permeten anar pujant. Podreu veure unes quantes barraques de tipologia diversa: planta circular, planta rectangular i encastades al marge. Finalment, també podreu veure el pou de glaç de Montlleó. A més la riera de Rajadell forma un impressionant espadat al cingle dels Esparvers i ens acompanya durant una bona estona amb uns paisatges prou agradables.

El punt de partida el situarem al carrer de la Farigola dels Comtals. Sortirem per una pista, que passa per la vora d'un parc i que s'enfila, suaument en diagonal. A l'esquerra veurem tot un vessant amb marges per on ens haurem d'enfilar. Deixarem dos dipòsits a l'esquerra. Trobem senyals de PR. Arribem a un encreuament de pistes. A la dreta ens queda un pla amb un dipòsit quadrat i, al seu darrere, un petit turó (és el turó de París). Prenem un corriol que fa drecera i que puja a la pista de dalt i un cop hi som, tirem cap a l'esquerra (baixant lleument); també podem seguir per la pista i en l'encreuament, girar a la dreta. Tant si seguim la drecera com la pista hem d'anar fins a una torre d'electricitat on comença un viarany que segueix la línia elèctrica entre les oliveres abandonades i els pins que van colonitzant l'espai. Tot seguit veurem les restes d'un petit recer circular a la dreta i deixarem la línia elèctrica a l'esquerra. Trobem la primera rampa que ens permet pujar el marge. Passem per sota la línia elèctrica i tornem a pujar fins a la feixa següent, on en arribar-hi, pujarem gairebé inmediatament a la feixa superior. Si ens hi fixem, veurem, a la feixa que hem pujat i una mica més endavant, unes escales que permeten pujar el marge. Són 14 esglaons.

Ara pugem per una rampa amb unes pedres fosques i no gaire escollides; tot seguit arribem a una feixa on la roca forma una petita bauma. De fet, tot el pany de paret és baumat. Un cop hem passat aquesta baumeta, la rampa gira cap a la dreta i en ser a l'altra feixa, recuperem la direcció que seguiem i planegem. Anem en direcció a un gros pi que destaca dels altres i que deixarem a la dreta, en uns marges. Arribem a una clotada. A sota tenim una bauma on podrem arribar si continuem planejant fins a descobrir un baixador que ens hi portarà.

Hem de pujar per la clotada on hi havia camps. El primer marge el podem pujar per la dreta; el segon és millor fer-ho per l'esquerra i en el tercer, trobarem un pujador abans del marge. Al davant tenim una paret rocosa amb un marge; tirem cap a l'esquerra i pugem suaument per la clotada on trobarem un viarany poc marcat fins a enllaçar amb un altre viarany transversal, molt més visible i tirem cap a la dreta al peu d'un pi. El viarany es difumina, però hem d'anar cap als pins enlairats que hi ha a la dreta, on hi ha un marge. De fet els acabarem deixant a la dreta i pujarem per un pendís al capdamunt del qual ens apareix la primera tina.

Un cop vista la tina, al seu darrere trobem una pista poc marcada que als pocs metres desemboca

en una pista transversal. Cal dir que aquest és un punt panoràmic des d'on podem veure Manresa en primer terme, el cim de Collbaix, el Port del Comte, el Cadí, Puigmal,...

Una altra opció, si no voleu pujar pels marges, és seguir la pista fins al collet que hi ha al darrere del dipòsit més alt, en un punt on hi ha una pista que baixa i la que puja (amb senyals de PR). Des d'aquí, podem anar al turó de París, tal i com es dirà més endavant. Pugem per la pista amb senyals de PR fins arribar a un ampli pla on hi ha un camí més poc marcat que marxa cap a l'esquerra i on hi ha la primera tina.

Anem planejant i trobem algun camp a la vora de la pista. Més endavant veurem Montserrat i un sector de camps enclotats en relació a la carena Hem d'estar alerta i en veure una basseta a l'esquerra, trobarem la segona tina al seu costat.

Al davant de la tina, a l'altra banda dels camps, hi ha una barraca en bon estat. Una mica més endavant, trobem una pista que baixa cap a l'esquerra i un corriol que marxa cap a la dreta, passant entre pins molt joves. El corriol, arriba a la carena i baixa per l'altra vessant. Trobem marges i una barraca prou curiosa perquè té un petit tancat al seu davant.

El corriol comença a baixar per una mena de carena on hem de passar algun tram de roca graonada i on trobarem una altra barraca, aquesta de planta circular. Seguirem baixant i, a la nostra esquerra, veurem un sector de feixes on hi trobarem la tercera tina.

A l'altra banda del camp hi ha una barraca amb una porta força alta (1,70 m).

La seva curiositat és que al centre del sostre hi ha una mena de xemeneia quadrada (uns 16 cm) i amb uns 50 cm de llarg. És ben clar que no era una xemeneia i em pregunto si podia tractar-se del punt d'ubicació d'un canó granífug (1).

En els marges que hi ha més cap al cantó de la tina hi podem veure un recer encastat de petites dimensions. Si baixem uns metres més, arribarem a la impressionant cinglera dels Esparvers, des d'on dominarem la riera de Rajadell.

Per continuar l'itinerari cal pujar anar una mica més amunt de l'alçada de la tina i allà trobarem un corriol, una mica penjat al principi, que comença a baixar fins arribar al pou de glaç de Montlleó. Es tracta d'un pou de grans dimensions. L'entrada actual és molt baixa i el sostre està ensorrat. El túnel d'accés és força curt. Seguim la baixada per un esglaons fets amb fusta i passem per una construcció molt embardissada, abans de travessar la riera. A l'altra banda prenem la pista, flanquejada per unes petites parets, que va seguint la riera i que té indrets prou agradables.

Una mica més endavant, veiem uns marges on hi ha uns graons per pujar. La paret fa uns dos metres d'alçada i els graons estan en perfecte estat. Més endavant trobem la quarta tina amb una rampa que puja pel marge per arribar al punt on s'abocava el raïm. Al seu costat, però hi ha una mena de barraca amb un tancat metàl·lic abandonat. Seguim riera avall i la vall s'obre una mica; a l'esquerra podem veure uns vessants amb gran abundor de marges (els camps que hi ha més amunt es conreen amb cereals). Trobem un corriol, a l'esquerra, que primer marxa en direcció contrària d'on venim, però que després va cap a una barraca que porta la data de 1780 o 1789. És interessant per la data, però es va cimentar i va servir d'habitatge a algun passavolant.

Trobarem un trencall i tornarem a passar la riera per prendre una pista que puja. Podem seguir la pista o prendre un corriol que veurem a la dreta i que fa drecera. Trobem uns camps a l'esquerra, on hi ha una barraca ensorrada. Quan el pendís se suavitza veurem una petita barraca a la nostra dreta, en unes feixes amb oliveres. Més planerament enllaçarem amb el camí que hem seguit a l'anada (si no hem pujat pels marges). Des d'aquí podem fer la curta ascensió al turó de París. Prenem el corriol que tenim a l'esquerra i que baixa a un coll que hi ha al darrere del dipòsit que hem vist durant la pujada. Només ens queden uns metres de desnivell per arribar al cim, des d'on tenim una vista local amb Manresa en primer terme. Un cop hem retornat a la pista nomes ens cal seguir-la i enllaçar amb l'itinerari de pujada. Però encara podem anar a veure una altra barraca. Es tracta d'una barraca encastada al marge d'uns 12 metres quadrats amb una gran llosa plana que fa de llinda.

Una mica més avall del dipòsit gran, deixarem una pista a l'esquerra i uns metres més endavant, també a l'esquerra hi ha un camí que baixa per la vora d'un marge. Les primeres feixes no estan conreades i arribem a una petita paret rocosa al damunt del qual hi ha una construcció. Aquí hem de baixar fins a la tercera feixa i, en el marge que hi ha a la dreta, trobarem la barraca. Només ens cal tornar a pujar i desfer el camí fins als Comtals.

__________________________________________________________________________________

Temps necessari per fer l'itinerari: 2 hores i 10 minuts (la pujada per la pista, és una mica més curta que la opció dels marges, però ens perdem un indret molt interessant).

Dificultat: La pujada pels marges i fins arribar a la primera tina, demana una certa habilitat per trobar els plans inclinats que ens permeten anar pujar (de fet és l'únic punt amb uns certs, pocs, problemes d'orientació).

__________________________________________________________________________________

Característiques de les tines:

Tina 1: Es tracta d'una construcció que aprofita el desnivell del vessant. La part inferior és una cabana de volta amb una menjadora i la boixa al fons; a l'esquerra de la boixa, al sostre, hi ha un forat del qual desconec la seva utilitat. A la part superior hi ha la construcció que acull la tina, que ocupa tot el seu interior. Quan som a l'entrada de la tina, som al damunt mateix de la cabana de volta. Al sostre de la tina hi ha un clau força gros on devia haver-hi la corda per agafar-se. Tant la tina com la barraca tenen porta.

Tina 2: Es tracta d'una construcció feta en el vessant. En arribar-hi veiem el punt per on s'abocava el raïm. La tina està dividida en dues i no té sostre. A la part baixa hi ha l'altra part de la construcció feta amb gresos i amb conglomerats on hi ha la boixa; curiosament, només hi ha una boixa. Aquí hi havia un segon pis, tal i com es pot deduir amb els esglaons que hi ha i els forats per les vigues. A l'altra banda del camp hi ha una barraca rectangular, adossada al vessant.

Tina 3: Es tracta d'una construcció molt ben feta amb una tina de planta quadrada dividida en dues parts desiguals (i la part petita encara té una altra divisió). Al sostre hi ha un tronc. La boixa és a l'exterior i és un tub metàl·lic, que sembla posterior a la realització de la tina. Al seu costat hi ha una basseta feta amb pedra seca.

Tina 4: Es tracta d'un conjunt molt interessant atès que a més de la tina hi ha un conjunt de marges. La tina té una obertura; en algun moment algú va decidir fer-ne una barraca i va obrir una porta. Així doncs, entrarem directament a dintre. La tina és molt petita, no fa gaire més de 2 metres d'alt i no crec que arribi als dos metres de diàmetre. Al seu costat hi ha una altra edificació, també força baixa de sostre on hi ha la boixa i la menjadora per l'animal.

__________________________________________________________________________________

(1) El canó granífug es va fer servir a principis del segle XX per lluitar contra les pedregades. Joan Rubió en el seu llibre "Construccions de pedra seca" esmenta barraques al Bages amb canó granífug. He mirat els mapes disponibles a la Cartoteca de l'ICC on hi ha uns mapes planimétrics i topogràfics de molts municipis de Catalunya fets entre 1914 i 1936; allà he pogut veure construccions amb el nom de "cañón granífugo". A l'hemeroteca de la Vanguardia es poden veure notícies i anuncis dels canons granífugs en els diaris de la primera meitat del segle XX.

UNA BARRACA AL TERME DE COLLBATÓ

2010-02-06T09:58:00.018+01:00

Tot baixant de la torre de can Dolcet, al costat de camps de vinya i a prop de l'autovia, quan encarem el camí cap a Esparreguera, podem visitar una bonica barraca.

Situada a 280 m d'altura, en les coordenades E 402810, N 4601225, és una barraca de planta circular amb una construcció annexa i un dipòsit a la part del darrere (segurament servia per preparar el brou bordelès). En la construcció annexa, que no té sostre, sembla que hi havia una menjadora (una pedra encastada a la paret) i llar de foc. La barraca, en canvi, està en molt bon estat. No té llinda i té voladís. El gruix de les parets és de 60 cm i el diàmetre interior és d'1,7 m. Hi ha porta de fusta. La volta es comença a tancar a l'alçada de la porta i acaba amb dues grans lloses. La roca és calcària i hi ha morter.

Sobta trobar una construcció en aquest estat, tan a prop d'una petita urbanització i una pista. És una agradable sorpresa.

CAMÍ DELS POUS DE NEU (MONTSENY)

2009-12-05T19:41:00.024+01:00

Si voleu fer-vos una idea de l'activitat relacionada amb la neu al massís del Montseny i, al mateix temps, gaudir d'una agradable caminada no us podeu perdre aquest itinerari, perquè podreu veure, sense buscar gaire, 16 pous de neu i poues.

Aquest sector del Montseny, per la seva orientació i alçada, és molt adient per aquestes construccions; segons el que he llegit n'hi ha 26 i, per tant, és un dels indrets del Montseny amb més concentració. El recorregut ens farà passar per ambients prou diferenciats com són l'alzinar, la fageda, els prats subalpins i el matollar. El camí passa per un sector força ferèstec des d'on gaudirem d'una bona panoràmica de la vall de Sant Marçal, amb el Matagalls i el turó del Samont. L'aparició de les Agudes en aquest vessant ombrívol dóna un aire alpí a l'excursió.

Tant els pous de neu com les poues són construccions circulars on s'acumulava la neu de l'hivern, ben compactada, i a l'estiu es baixava cap a les valls. La diferència és que els pous de neu tenen les parets de pedra seca i les poues són excavacions fetes al sòl. Cal dir que algunes d'aquestes poues ja s'han tapat força.

Un consell: Per a veure aquestes construccions cal anar-hi a la tardor, quan els faigs ja han perdut completament les fulles. Així les podrem localitzar més fàcilment. Si a l'hivern ha nevat força, hi podem tornar a la primavera per veure la neu que s'hi ha acumulat naturalment.

L'itinerari comença a la Plana del Coll (940), on hi ha una caseta d'informació del Parc. Cal seguir el GR5-2 que s'enfila per l'alzinar fins a una carena força descarnada on trobem una pista. En un revolt, surt un corriol que hem de seguir. És el camí Marçaler. És un camí planer on podem veure algun tram protegit amb pedra seca. Sortirem a una vella pista que va pujant fent llaçades i que s'acaba quan comença la fageda. A partir d'aquí començarem a trobar pous. Els primers són els pous d'en Cervera (1 i 2 del croquis, situats a uns 1310 m). La pujada pel camí dels pous de neus és molt agradable i poc freqüentada. La fageda i la panoràmica són molt bonics.

Un cop al coll de les Agudes (1644), segurament, ja trobarem gent. Farem la curta pujada al cim (1703) i després tornarem al coll i seguirem el camí (és el GR 5-2) que primer voreja el puig Sa Carbassa i després canvia de vessant per seguir la carena, encara que des de una mica avall. Trobarem un camí que puja de la font de Passavets i arribarem al coll Sesbasses (1648), al peu del turó de l'Home. Només hem de caminar uns metres per asfalt per trobar la continuació del sender. Baixem per un vessant de matoll, per un camí que baixa decidit. Sobta trobar el pou d'en Deumal en un indret tan solell. Finalment arribarem al costat del corral d'en Deumal, que ens quedarà a l'esquerra, una mica més amunt d'on enllacem amb la pista. Segurament si es fes una estassada dels esbarzers que hi ha, aquesta construcció tindria un altre aspecte, perquè té uns interessants marges de pedra seca. Aquesta pista ens farà arribar al revolt on hem agafat el camí Marçaler i només ens caldrà desfer el mateix itinerari que hem fer a l'anada. El temps necessari per a fer aquest itinerari és de 4 h 15 min de marxa efectiva.

Descripció dels pous i les poues

Pous 1 i 2: Per a trobar-los cal situar-se en el punt on la pista fa un revolt cap a l'esquerra i per la dreta marxa el camí dels pous de neu, que al principi és un petit sender amb fites que s'enfila (també hi ha, més amunt, un cartell de fusta que indica "les Agudes"). Així, doncs, amb el sender a la dreta, ens queda a l'esquerra, un extens falguerar. Cal entrar-hi i anar cap a un roc força gros; al seu darrera trobem el pou (1), amb un faig a dins. El pou (2) és a la dreta, baixant uns metres per la fageda.

Pou 3: El trobem a 8 min d'haver començat el camí, abans de sortir de la fageda. A uns 10 m de desnivell del camí. Aquest pou és curiós perquè té una part amb paret i l'altra és excavada.

Poua 4: És a 8 min de l'anterior, abans de passar pel costat d'una roca (esq) i un tarter (dr). El veurem perquè el talús de les parets arriba al camí.

Poua 5: És a 15 min de l'anterior, després de passar un barranquet i veure, a l'esquerra, una mica allunyada del camí, una paret de pedra seca. Quina finalitat tenia aquesta paret en aquest indret?. La poua està força tapada.

Poua 6: Una mica més endavant de la (5). També és poc visible.

Pou 7: És uns metres més endavant, seguint de pla. Força gran i en bon estat.

Pou 8: Des de la poua (6), el camí fa una forta pujada, per tornar a planejar. Allà trobem aquesta poua (3 min des de la poua 6).
Pou 9: El veurem quan haguem fet 3 min planers. És força per sota el camí. A la dreta del camí trobem un altre pou, molt tapat per la tartera. Uns 7 min més endavant, passem un collet i veiem les Agudes i els Castellets.

Poues 10 i 11. Les trobem a 7 i 9 min del pou (9). Estan molt desfigurades.
Poua 12: La trobarem en un collet, després de passar-ne un altre. És a 3 min de l'anterior. Té arbres a dintre.

Poues 13 i 14: Les trobem una mica abans d'arribar al coll de les Agudes. La (13) a 1 min de la (12) i la (14), 3 min abans d'arribar al coll. Estan molt desfigurades.

Pou d'en Deumal (15): Situat en un vessant molt assolellat, es poden veure una mica les seves parets, però està molt tapat.

Aquest no és itinerari original, és a dir, el podeu veure si enllaceu diferents itineraris de la guia Montseny-2 de Joan López i Cortijo (Ed. Montblanc-Martin, 1990). També el trobareu, gairebé igual, en la guia Excursions i caminades pel Vallès d'en Pere Robert (Azimut-102. Ed. Cossetània, 2008).

POSTAL DE RIPOLL

2009-11-06T22:26:00.019+01:00

M'ha vingut de gust penjar aquesta postal de Ripoll, que era de la meva família.

Aquests són els meus orígens...uns quants anys després d'aquesta postal!

En aquesta postal es veu Ripoll, tal i com era abans de 1936. Hi ha un detall que em permet afirmar que aquesta postal és d'abans de 1936: el campanar de l'església de Sant Eudald. Aquesta església va desaparèixer durant el primer any de la guerra. Jo diria que aquesta visió de Ripoll és dels anys 20. Tot i que he buscat informació sobre la impremta de la postal, no he sabut trobar res.

Aquesta fotografia va ser feta des del vessant del Catllar, segurament des del Calvari, on ara hi ha un mirador. Veiem clarament la via del tren de Sant Joan i la carretera. També es veuen clarament els vessants de marges que pugen cap a Sant Bertomeu, cosa que dóna idea de que estaven conreats. A més, si us hi fixeu no es veu cap mena d'arbreda; els camps són ben nets. Cap a la serra Cavallera es veuen clapes de neu, cosa que vol dir que està feta a la primavera. També es veu la casa on vaig nèixer i, concretament, la galeria des d'on mirava els vehicles que passaven per la carretera de Ribes i on, a l'hivern, fèiem un ninot de neu. La casa va ser construïda el 1890.

L'ERA DEL PUIG DE MARC

2009-11-03T22:10:00.024+01:00

La construcció que hi ha al cim del puig de Marc és, si més no, insòlita. Tot i que el mapa de l’ICC l’anomena “era del puig de Marc”, la veritat és que el diumenge passat me l'estava mirant i vaig començar a dubtar d'aquesta utilitat.

L’era del puig de Marc aprofita unes roques calcàries molt planeres i està encerclada per unes parets de pedra seca, de manera que té un perímetre d’uns 70 metres i ocupa una superfície de 340 metres quadrats. La paret nord té uns 3 metres d’altura i allà hi ha dues estances d’uns 2 metres d’altura i de la mateixa mida de fondària i amplada (bé, de fet, només en queda una perquè l’altra s’ha esfondrat). Les estances tenen un arc de mig punt. En un punt de la paret sembla que no hi hagi hagut mai cap pedra i, per tant, podria ser una entrada.

Si la mirem bé podríem pensar que en comptes d’una era és una pleta. Si s’hagués utilitzat com a era, això voldria dir que en l’entorn es produïa cereal i, la veritat, no veig gaire clar que en les ondulacions d’aquesta muntanya hi hagués molta superfície de camps. A més, en la Guia de les muntanyes de Prades de Josep Iglesies i Joaquim Santasusagna, de l’any 1929, ja s’esmenta que el mas de puig de Marc estava deshabitat. Per tant i vist que hi ha força corrals pels vessants d’aquesta muntanya, cosa que dóna una certa idea de l’abundor de bestiar, crec que havia de ser utilitzada com a pleta.

En tot cas, com a construcció de pedra seca és ben original i digne de veure’s i de conservar-se, cosa que ja comença a ser difícil. La muntanya és un bosc públic i gestionada per Departament de Medi Ambient i Habitatge. Fa uns mesos vaig enviar un correu electrònic demanant quines actuacions havien previst per la conservació de la pleta i, tot i que em van respondre, no hi ha gaire esperances perquè em van dir que no havien previst fer res!

UNA LLINDA CURIOSA

2009-09-19T13:24:00.006+02:00

Al costat de la carretera, a l'entorn de Sant Llorenç de Campdevànol, hi ha una construcció amb una llinda ben curiosa: un porró enmig de les dues inicials i la data (1911).

Què ens pot dir aquesta llinda? Segurament vol dir que al propietari li agradava molt el vi. Si més no, cal reconèixer que tenia molt sentit de l'humor.

BARRAQUES A SARDENYA

2009-09-15T21:20:00.008+02:00

Dues mostres d'arquitectura popular sarda.

Per a la seva construcció s'han utilitzat materials ben diferents: el granit i el basalt. En la primera, s'aprofita un tafoni del granit per bastir una paret de pedra seca, que delimita un recer. La segona "su pinnettu" és una construcció típica de la Sardenya Central; el basalt és la roca que s'ha utilitzat. La construcció és de planta circular i té una coberta molt punxeguda de material vegetal. Segurament és descendent dels poblats de cabanes que envoltaven els nurags.

PATRIMONI URBÀ DE LLÍVIA (III): ALTRES CURIOSITATS

2009-08-25T22:05:00.004+02:00

En aquest tercer (i darrer) lliurament sobre el patrimoni urbà de Llívia, us presento un conjunt d'elements molt diversos pel que fa a les seves característiques i èpoques. Es tracta d'elements arquitectònics que van des de la porta de l'església fins a vitralls contemporanis. De tota manera, tots ells, independentment de la seva vàlua i antigor, tenen el seu atractiu.

En les fotografies veureu des dels relleus dels pilars de la porta de l'església, la creu del Toret, algunes llindes amb la inscripció JHS, altres amb una creu, les inicials en balcons i portes, detalls modernistes, algun esgrafiat, els picaportes, les marques de bestiar o de les cases en una porta i algunes realitzacions contemporànies. De tots els elements jo destacaria el cap que fa de font a l'església (segurament es va aprofitar d'un altre lloc) i el bust del possible mestre de cases o el propietari que sobresurt de la paret de la casa i que té una certa retirada a Dalí.

PATRIMONI URBÀ DE LLÍVIA (II): LES LLINDES (I ALTRES ELEMENTS) AMB DATA

2009-08-13T16:39:00.013+02:00

Aquest segon lliurament del patrimoni urbà de Llívia té un títol una mica enganyós, perquè no totes les llindes tenen data ni totes les dates són en llindes. El que trobareu serà una fotografia dels elements urbans que tenen data. A Llívia, he pogut identificar 58 elements que tenen data, ja sigui de construcció o de renovació.

Tot seguit podeu veure una llinda en fusta datada el 1623. Aquesta llinda, que seria la casa més antigua de Llívia (datada), va desaparèixer. En el lloc que ocupava la casa, al carrer Fontcitrana, ara hi ha un grup de cases noves. La construcció d'una casa nova no era un motiu per fer desaparèixer la llinda, podia quedar com un element decoratiu en la paret, tal i com era; però, potser ara és a casa del promotor o del constructor o potser va ser llençada a la runa com una cosa sense valor. Si aquesta llinda feia 380 anys que era allà, s'hi podia haver quedat! Què trist és un país que no respecta la memòria dels avantpassats!

La data més antiga és la que trobem a la llinda d'entrada de l'església (1617) i la més moderna correspon a la portalada d'entrada d'una casa (2010). Així, en resum, tenim 3 dates del 1600, 16 dates del 1700, 23 dates del 1800, 15 del 1900 i una del 2000.

És molt freqüent que les dates siguin a la llinda d'entrada de les cases, però també en podem trobar a les finestres i en altres punts. De les dates que he localitzat, 22 corresponen a la llinda de la porta, 15 són a la llinda d'entrada al recinte de la casa, 13 són a la finestra, 5 són en una paret, dues corresponen a fonts i una a un abeurador.

El material on podem veure les dates és el granit (44) i també en podem trobar en fusta (7). La resta estan fets en ciment (2), elements de metall (3) i també hi ha un esgrafiat i una placa.

En 22 dels elements fotografiats hi ha les inicials del propietari, en 7 hi ha el nom i cognom i en una el nom de la casa. En les llindes, a més hi ha altres coses dibuixades; la més freqüent és la creu (10). En les llindes que tenen any només n'hi ha una amb JHS (símbol de Jesucrist) i una on sembla que hi hagi escrit "JANE" (o sigui, gener). També hi podem veure una corona, un sol i una X. Finalment, hi ha una de les llindes que té la creu i el símbol JHS.

PATRIMONI URBÀ DE LLÍVIA (I): ELS PANYS

2009-08-11T21:51:00.017+02:00

Amb aquest article inicio un petit recull del patrimoni de Llívia. En aquest primer lliurament us presento els 58 panys que corresponen a les portes velles de la vila (tot i que n'hi ha algun de contemporari, però que imita l'estil antic).

Ja fa uns quants anys que m'anava mirant els panys vells que veia pel carrer. També constatava que anaven desapareixent. Finalment m'he decidit a fer un recull fotogràfic abans que desapareguin. En total n'he trobat 60, dels quals 9 són de Gorguja i 1 de Cereja.

UNA BARRACA AMB UNA LÀPIDA

2009-08-03T21:41:00.009+02:00

Aquesta barraca la trobareu al terme municipal de Toses, per damunt de la casa del Pelós. Es tracta d'una barraca bonica, amb un sostre molt ben fet com podeu veure a la fotografia i que, en canvi, sembla que té una part feta amb pedra més ben triada que l'altra.

La seva curiositat és la làpida que hi ha al costat de la porta i que explica la mort d'un pastor i el seu gos com a consequència d'una tempesta (si amplieu la imatge, podreu llegir el text que, si més no, és curiós).

MAPA DELS ELEMENTS DEL PASSAT AGRÍCOLA LLIVIENC

2009-07-18T15:53:00.009+02:00

Per situar les construccions descrites en l'article "Elements del passat agrícola llivienc" podeu consultar la part corresponent al terme municipal de Llívia del mapa "Bourg-Madame/Mont-Louis (2250 ET) de l'IGN francès.

ELEMENTS DEL PASSAT AGRÍCOLA LLIVIENC

2009-07-18T11:12:00.013+02:00

Aquest treball va ser guardonat amb un accèssit al premi "Pau Vila" convocat pel Centre Excursionista de Catalunya (2006)

Per visualitzar-ho millor feu un clic a "Fullscreen"
ELEMENTS DEL PASSAT AGRÍCOLA LLIVIENC

EL MALPÀS DE LES ROQUES DEL BARRICÓ

2009-07-05T09:11:00.007+02:00

Actualment aquest camí (o tram de camí) és utilitzat pels escaladors que van a les parets que hi ha per damunt del Barricó, però segurament era força freqüentat, perquè es tracta del camí més lògic per anar des de Campelles cap a Montgrony o cap a Gombrèn.

El tram del Malpàs és una interessant obra d'enginyeria. Des de l'esglesiola del Baell, la pista, enquitranada s'enfila fins a trobar el trencall de can Vila i cal Goll. Planerament, arribem a uns prats on es pot dir que s'acaba la pista. El camí s'enfila fins a una colladeta. Si fins ara estavem passant per pissarres, veurem, al davant un esperò calcari. El camí baixa una mica i fa un pas de flanc fins a trobar-se amb l'esperó. Aquí, el camí davalla fent quatre marrades entre les dues parets de roca, perdent uns 20 metres de desnivell en molt poca distància. Podem observar les parets de pedra seca que aguanten el camí, molt cobertes d'heures. Un cop hem baixat aquest tram, el camí marxa planerament cap a la collada de Grats.

LA BARRACA DEL CLOT DE LA FOU (PLA D'ANYELLA)

2009-06-24T11:45:00.024+02:00

El diumenge passat vam fer una excursió amb uns companys de la UEC de Gràcia. Era una excursió circular des de Castellar de n'Hug. Vam anar cap a Sant Joan de Cornudell i d'allà, vam seguir la carena fins al turó de Pedra Picada. Tot girant en direcció oest vam resseguir la carena herbada, tot contemplant els recers de pedra seca, fins al cim de la Creueta. Un cop vam baixar al coll, vam pendre el camí de Castellar. En ser a l'indret de la font del Boix, vam poder veure un ramat d'ovelles. Era un ramat de 1100 caps; venien de Campdevànol, d'on havien sortit a quarts de vuit del matí, i anaven a Pla d'Anyella on devien arribar a les 7 o les 8 del vespre. Sense esperar-ho vam poder veure una imatge de la transhumància, encara que de distància limitada.

Aquesta trobada em va fer pensar en la barraca del Clot de la Fou. Aquesta barraca, que de fet, està formada per dues barraques independents, una de planta rodona i l'altra de planta rectangular, està situada en el punt més baix del Pla d'Anyella, en la clotada, a la vora d'una petita elevació rocosa a una alçada de 1700 m. La barraca de planta circular té la data gravada, molt toscament, a la llinda. Es veu amb dificultat, però com que hi ha referències escrites sabem que és de 1868.

El diàmetre interior és de 2,9 m amb una altura de 1,88 m. L'altura de la porta és d'1,19 m i l'amplada de la porta és de 48 cm (exterior) i 41 cm (interior). La barraca de planta rectangular té unes dimensions de 2,73 x 1,77 m amb una altura interior d'1,75 m. L'altura de la porta és d'1 m, amb un amplada de 53 cm (exterior) i 42 cm (interior). En la barraca circular hi ha tres armaris i en la rectangular, només n'hi ha un.

La barraca circular presenta un esvoranc, que no sé si pot correspondre al lloc on hi havia la llar de foc. Dic això perquè en el llibre "La vida dels pastors" de Salvador Vilarrasa i Vall (jo en tinc la segona edició feta per la Impremta Maideu de Ripoll el 1981; la primera edició era de 1934), l'autor fa referència a la nit que van dormir a la barraca en companyia dels pastors el mes de juliol de 1923 i esmenta que hi havia foc on cuinaven. De fet al Pla d'Anyella hi ha dues barraques més, situades entre aquesta del Clot de la Fou i la Pleta Nova, que és a la pista que va de la collada de Toses a la carretera de Castellar a la Molina, a prop del telesquí dels Alabaus. La segona barraca és de planta circular amb un diàmetre de 3 m i una altura interior de 2,5 m, però a l'estiu passat ja la vaig trobar amb una gran esllavissada i, per tant, el procés d'enrunament és inminent.

Seria una llàstima que amb la barraca del Clot de la Fou, passés el mateix. Tenim poques barraques documentades i per la tradició ramadera que va tenir (i que encara té) el Pla d'Anyella s'hauria de conservar.

Acabo aquest escrit amb dues imatges de la barraca. La primera és del llibre "La vida dels pastors" i ens mostra a la "mestressa" que era qui s'encarregava de fer el menjar i anar a buscar llenya i aigua. Es poden veure les esquelles que penjen a les parets i que es treien als animals quan passaven l'estiu en els llocs de pastura. També és veu un pedrís al cantó esquerre de la porta de la barraca de planta circular. En aquell costat és on hi ha l'esvoranc. L'altra imatge està feta més de 75 anys després i seria bo que continués així molt més temps per donar constància d'una activitat milenària que està a punt de desaparèixer.

AL CAMÍ DEL COLL DE LA CREUETA HI HA UNA BARRACA...

2009-06-17T21:34:00.011+02:00

Aquesta barraca és una de les que m'agraden més de l'entorn de Castellar de n'Hug. És a la vora del camí que puja de Castellar de n'Hug cap al coll de la Creueta i després baixa fins al Pla d'Anyella. Era un camí freqüentat: devia ser el camí ral de la Molina per on sembla que pujava el bestiar de peu rodó i també els contrabandistes que anaven fins a Oceja.

Aquesta barraca és de planta circular té 1,60 m de diàmetre. L'altura interior és de 1,70 m i el gruix de les parets és de 70 cm. Aprofita una gran roca natural en el costat oposat a l'entrada. La porta té una altura de 1,32 m amb una amplada de 45 cm en la part interior i 66 cm en la part exterior. El sostre és pràcticament pla i està format de lloses. Pels voltants hi ha força marges pel la qual cosa penso que no és una barraca de pastor, sinó que devia ser feta per la persona que conreava aquestes terres.

La primera vegada que la vaig veure, em va atraure des de lluny. En veure-la, vaig pensar que estava en molt bon estat, com així va ser. Però quan vaig arribar-hi, vaig veure la data; un motiu més per fer-la atractiva. La data que hi ha a la llinda és 1868 i, curiosament, és el mateix any que hi ha gravat a la llinda de la barraca del Pla d'Anyella. Però totes dues són molt diferents. Aquesta barraca sembla feta per algú amb molta cura dels detalls, perquè jo diria que és perfecta en l'aspecte construcctiu. Én canvi, la barraca del Pla d'Anyella es veu més rústega.

A mí, aquesta barraca m'agrada molt. La darrera vegada que l'he vista va ser el mes d'agost de 2008. Tornava cap a Castellar i no vaig fallar a la meva cita. Em vaig desviar del camí i vaig anar-hi per entrar-hi i seure una estona. Anava amb el gos i ell hi va entrar deseguida. Mirant les parets vaig veure unes ratlles (una mena de triangle i una fletxa) que semblen fets amb carbonet, qui ho va fer? Un pastor de fa 80 anys, un habitant del poble que passava per aquí, un caçador,... El que vaig haver de fer jo va ser repassar la data, perquè els líquens l'havien tapada.

UN CAU DE CONTRABAN (CADAQUÉS)

2009-06-15T17:04:00.012+02:00

Un cau de contraban és una construcció insòlita. Ho és per la seva situació, més que per la seva utilitat, i és representatiu de les condicions de vida dels nostres avantatpassats. Imagineu-vos un marge amb oliveres; de lluny, només sembla això, però si us hi acosteu i busqueu la "clau" se us obrirà el pas cap al cau. Segurament el fet de construir un cau en un marge volia dir que, a més de posar una terra en conreu, el propietari es dedicava a una altra activitat una mica més compromesa.

La clau no és altra cosa que una llosa allargada (110 cm) que indica el punt on es poden treure les pedres que formen el marge i que deixaran pas a un forat (60x30 cm) que permet el pas d'una persona. L'altura de l'entrada és de 1,75 m i dóna pas a una estança d'un metre d'alt (que disminueix fins al 60 cm), una llargada de 2 m i una amplada de 1,10 m.

La paret que dóna a la part de fora del marge està reforçada amb morter, segurament per evitar que el marge s'esllavissés per la pressió de la terra.

En el llibre "El Cap de Creus. 60 itineraris de Portbou a Roses", el seu autor, l'Arnald Plujà ens parla d'un cau de contraban en un dels seus itineraris. Els que ell esmenta sembla que eren a prop de la costa. En canvi el que us ensenyo és a una hora de Cadaqués, però a la vora d'un dels camins antics que arribaven a aquesta població.

Evidentment, si no hi ha algú que t'hi porti és molt difícil, per no dir impossible de trobar el cau de contraban. Ens hi van portar els propietaris de la finca. Per a mí, aquesta visita va ser una gran sorpresa.

En aquestes imatges podeu veure el cau obert i la situació del cau.

En aquestes altres imatges podeu veure el procés de tancar i dissimular el cau de contraban.