BENVINGUTS AL BLOC "PATRIMONI I MUNTANYES"

Benvinguts al blog "Patrimoni i muntanyes"

L'objectiu d'aquest blog és donar a conéixer elements i indrets relacionats amb el nostre patrimoni rural en general i això inclou també la pedra seca. Un patrimoni extens i oblidat que cal conèixer i conservar.

Aquest blog vol ser una contribució a la seva coneixença.




EL NOU ARTICLE DEL BLOG

El nou article del blog: Un forn ocupat per les marmotes

15 de juliol de 2015

LES INSCULTURES DE LA COVA DELS ENCANTATS


Situada al peu de la cinglera i visible des de Sant Martí de Surroca, hi ha la cova dels Encantats. És una cova de dimensions reduïdes, però que té un interessant patrimoni: unes inscultures, prehistòriques?


De fet, d’inscultures n’hi ha en diversos indrets, però potser estan més lligades al megalitisme. En coves, em sembla que ja no és tan freqüent. Una cosa que em sorprèn és la poca informació que hi ha: una fitxa a Espeleoíndex (http://www.espeleoindex.com/crearPDF.php?id=2080), un informe de la visita (http://calaix.gencat.cat/bitstream/handle/10687/24208/qmem3397_web.pdf?sequence=11) i no gaire cosa més.



De fet, la primera referència escrita la trobem en un article al butlletí de la UEC (novembre, 1936). Aquest escrit és interessant perquè està signat per la UEC de Ripoll. Aquesta delegació de la UEC va tenir una vida força efímera, perquè va néixer al 1936 . L’article és la descripció d’una excursió efectuada el 24 de maig de 1936, “Excursió a les coves de l’Avellanosa, coll Pan, Pardines, Ribes” i està signat per Josep Teixidor.

Curiosament, des de Can Martí, una casa situada molt a prop de Sant Martí de Surroca van cap a les “coves de les Monges”, però no hi acaben d’arribar perquè: “... Ens enterem que els pastors d’aquestes rodalies per tal que ningú prengui mal han cegat aquestes coves que consideren perilloses...” Per tant, van “... a la Coves dels Encantats, situades a l’esquerra nostra, a un quart d’hora, sota mateix de l’Avellanosa... A les 9’20 som a les Coves dels Encantats. Aquestes no tenen la importància que de bon començament havíem suposat. Situades en uns espadats de roca i d’una llargada aproximada de quinze metres, és molt difícil de passar-hi perquè són baixes de sostre. A terra i a l’entrada es distingeixen senyals d’escarpa i de pic encara que són difícils de desxifrar per la pols que hi ha i el borroses que són. Actualment, serveixen per a recollir-hi el bestiar quan el mal temps el sorprèn a muntanya”.,,,,

Més endavant, indiquen que passen pel “Coll Pan” (?): “... La temperatura ha baixat sobtadament degut a la boira que ja ha envaït per complet el cim de Coll Pan...” No hi ha cap dubte que es refereixen al coll del Pal.

I encara més endavant, diu: “... Al cim d’un turonet trobem la cabanya d’uns pastors que en aquells moments s’arreglen el dinar...” Ha de referir-se a la barraca de l’Orri Vell.

De l’escrit podem veure que la muntanya tenia més vida que ara, perquè un pastor els acompanya en la primera part i després troben a aquests altres pastors. Un altre aspecte curiós és la poca importància que donen als gravats.

L’informe de la Direcció General del Patrimoni Cultural, signat per Gabriel Alcalde Gurt, no aporta cap dada rellevant sobre els gravats; només indica que poden ser prehistòrics, la seva semblança amb el motiu esteliforme de la cova del Tabac i que caldria fer un aixecament complet dels gravats, així com fer alguna cala de prospecció. Desconec si tot això s'ha dut a terme, atès que l'informe és de 1996 A Espeleoíndex trobem el croquis de la cova i algunes dades relacionades, així com la bibliografia.


Cal dir que la cova està situada en un indret magnífic, una talaia des d’on es pot veure Sant Joan i tota l’extensió de la serra de Milany. Però dubto que servís per a refugi del bestiar (com diu Josep Teixidor en el seu article), perquè s’ha de pujar una graonada de roca i la capacitat és força reduïda. A més, tirant cingle enllà hi ha unes balmes més apropiades per a refugiar-se.




Per a mi és curiós que la llosa on hi ha les inscultures sembla posada allà expressament, perquè és molt plana i té la característica de ser una roca calcària molt polida (com aquells punts on s’agafa molta gent). 



Hi ha una gran quantitat d’inscripcions i ben poques de contemporànies. Per a mi destaquen les flors i les escales. La veritat és que no puc manifestar-me sobre l’antigor d’aquests gravats, però em recorden molt els dibuixos dels collars musicats.










Si voleu anar a veure les inscripcions es pot pujar des de Sant Martí de Surroca. Cal seguir la pista cap a Can Duran i abans d’arribar-hi, girar a l’esquerra de pla fins a trobar un viarany que s’enfila decidit. Anem pujant entre boixos, passem una tartereta i ens anem acostant a la cinglera. A la part alta trobem un prat on el camí que seguim fa una baixada; llavors cal trobar una fita que ens indica que cal pujar fort, fer un tram dret i un flanqueig cap a la dreta, per arribar a la graonada de la cova.




Per tornar al punt d’origen es pot seguir entre la cinglera, sense perdre gaire alçada, per uns indrets molt panoràmics, amb poca traça de camí, però amb punts evidents de pas. Poc enllà de la cova, hi ha la barraca d’en Pepet, una construcció de pedra seca, amb un annex que potser servia com a cau pel gos. També està situada en un indret magnífic i van haver de construir una petita paret per edificar-la.



Al final del passeig per la cinglera, hi ha una abundor de boixos que unida al desdibuixament del terreny, fa difícil orientar-se, però cal no perdre alçada fins a la carena. 


Aquí cal girar a la dreta i seguir-la amb un camí evident fins que tornem a trobar boixos. Hi ha diverses traces fetes pel bestiar que, tard o d’hora ens deixaran als prats. Caldrà baixar fins a un turonet on hi ha un punt de llançament d’ala de pendent i Cal Cabrer. Allà trobarem la pista formigonada que ens tornarà al punt de partida. En total, menys de tres hores per fer tot el recorregut. 

Finalment, més fotos dels gravats (també podreu observar inscripcions més contemporànies):







1 comentari: