En el número 15 de la revista Pedra seca (octubre, 2007), va sortir publicat un article que parlava sobre la barraca del cim del Canigó. Hi consto com a autor, però de fet, l'únic que vaig fer va ser aportar informació sobre aquesta barraca que havia trobat a la pàgina web Pierre seche i al llibre El Canigó. Història i mite de Joseph Ribas (Eumo Editorial. Vic, 1996).
Però consultant l'arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya, vaig descobrir la foto que tot seguit reprodueixo.
La informació de la fotografia diu que l'autor és Rossend Flaquer i Barrera (1873-1947) i està datada a l'any 1923. Aquesta troballa em va fer ampliar la recerca.
A internet vaig trobar una pàgina web anomenada Cparama; allà hi ha una col·lecció de postals de municipis de França. Hi he trobat tres postals que fan referència al Canigó. En una es veu la barraca del cim amb un personatge bevent amb bóta al cim de la barraca.
A internet vaig trobar una pàgina web anomenada Cparama; allà hi ha una col·lecció de postals de municipis de França. Hi he trobat tres postals que fan referència al Canigó. En una es veu la barraca del cim amb un personatge bevent amb bóta al cim de la barraca.
http://www.cparama.com/forum/massif-du-canigou-t16616.html
Una altra fotografia l'havia trobat a la web Pierre sèche i és, força semblant a l'anterior.
Una altra fotografia l'havia trobat a la web Pierre sèche i és, força semblant a l'anterior.
El peu de foto de l'article de la pàgina web que us he esmentat indica que la postal és de principi del segle XX, sense donar més dades.
Al llibre El Canigó. Història i mite hi ha aquesta fotografia amb uns turistes anglesos, segons diu el peu de foto.
Al llibre El Canigó. Història i mite hi ha aquesta fotografia amb uns turistes anglesos, segons diu el peu de foto.
Però aquesta fotografia ens aporta, com a mínim, una data: 1910. Si observem les tres fotografies, ens adonarem que hi ha un punt en comú entre la dels turistes anglesos i la del bevedor de vi i és que no hi ha la taula d'orientació que es pot veure en la fotografia de la web Pierre sèche; per tant, semblaria que aquesta fotografia és d'una data posterior.
Per situar, en el temps, la barraca he fet recerca en les butlletins del Centre Excursionista de Catalunya, que són fàcilment consultables a: http://ddd.uab.cat/record/27613
En el butlletí de 1891 (gener-juny) trobem la primera referència a la barraca, en un article signat per Ramon Arabia i Solanas; allà indica que el Club Alpí Francès havia construït una barraca a la vora dels estanys de Cadí, però que es va esfondrar i, per tant, calia anar a la barraca del vaquer a la jaça del Cadí. Dóna referències d'escrits d'en Bosch de la Trinxeria i de Maspons, publicats a l'anuari i al butlletí de l'Associació d'Excursions Catalanes, en els quals parlen de les mesures del cim. L'autor ens parla de la barraca: També dalt del pich superior de Balaig hi ha fet edificar lo Club Alpí Francés una barraqueta pera arrecerarse del vent.
De tota manera, sempre hi ha algú a qui no li agradava la barraca, tal com podem deduir de l'article signat per Manel Font i Torné (butlletí d'abril-juny de 1896) que diu: Més tot aixó s'havia d'anar mirant ab gran precaució per no estimbarse, puix el pla del cim no és pas cosa famosa: potser no arribi á tenir uns 28 m. de llarch per 4 d'ample, y al mitj encare hi há una barraca que l'enfarfega bastant.
En canvi a l'any 1906 sembla que la barraca ja estava enrunada, tal com ens diu Eduard Vidal i Riba, en un article publicat en tres parts (la que fa referència a la barraca és el butlletí d'abril): La Pica de Balatj o del Canigó, que durant molt temps se cregué que era'l pic més enlairat dels nostres Pirienues, està constituida per petita plataforma rodejada d'hermoses cinglateres y que temps enrera estava quasi completament ocupada per una barraca de pedra seca que avuy se veu tota enrunada. Sa extensió es excassament d'uns 8 metres de llargada per 5 d'amplada.
Curiosament, en l'article Circonvalant el Canigó d'Alfred Gaza (publicat el juny de 1906) sembla que la barraca està en bon estat i, per tant, contradiu l'article d'Eduard Vidal, tot i que no sabem quin any van fer les respectives excursions. L'Alfred Gaza diu: El planell de la Pica tindrá uns 8 metres d'amplada, estant format per l'unió de dues arestes, l'una que s'abaixa sobtadament vers gargal, la de puig Barbet, y la de Balatj vers tramontana, enfonsant-se dretament vers la plana. En aquest alterós cim hi ha bastida ab pedra seca una barraca d'uns 9 pams d'alçaria, aon se poden refugiar tres o quatre persones.
Curiosament, en el butlletí del mes de desembre de 1936 hi ha l'article Una ascensió al Canigó de Rossend Flaquer i Gil, fill de Rossend Flaquer. Aquesta excursió, com explica l'autor es va fer per Sant Joan de 1932 i no esmenta cap barraca al cim.
Com es pot deduir del llibre d'en Joseph Ribas la construcció de la barraca del cim va ser obra de Francesc Aragó. Aquest científic va fer diversos experiments sobre el magnetisme en relació amb l'altitud a l'any 1842 i afirma que uns col·laboradors seus van bastir una cabana de pedra seca per sojornar a la pica del Canigó. D'aquest fet en dubto força. No crec que uns científics de l'època tinguessin la capacitat de fer la barraca que es veu en les fotografies. Segurament devien contractar gent del país que els feia de portejadors i, evidentment, algú sabia fer pedra seca o era mestre d'obres.
El cas és que la data de la construcció de la barraca seria el 1842, data que sembla la més plausible atesa la motivació científica que va promoure la seva construcció. No obstant això en el llibre també s'esmenta una ascensió el 1834 en la que s'anomena la barraca, però no dóna cap més informació (també podria ser que l'ascensió fos el 1843...)
De la barraca en parla en altres ascensions, com la de Russell el 1862 que diu:"..Si mai torno per aquests paratges, faré nit al cim, on hi ha una cabana. Amb el Canigó tot vestit de nerets magnífics, es faria fàcilment un bon foc" (Souvenirs d'un montagnard, 1888).
El 1889, Lequetre, un altre pirineista de renom, va fer l'ascensió i va passar la nit al cim, a la cabana de Lacvivier. Aquí, s'introdueix un altre nom, però no he pogut trobar cap referència. El llibre també esmenta l'ascensió de Georges Ledormeur i Georges Auriols, al 1910 i el primer espera al seu company al recer de pedra seca.
Per tant, tot i la contradicció de l'any 1906, on un autor la troba en ruïnes i l'altre no, podem deduir que fins al 1923, data de la foto de Rossend Flaquer i Barrera, la barraca era al cim i no sembla que estigués malament, però és evident que en 60 anys, podia haver-se enrunat i haver estat refeta.
Un altre tema són les dimensions de la barraca. Tant Cèsar August Torras com Carles Bosch de la Trinxeria diuen que la barraca té capacitat per a 3 persones. L'Alfred Gaza, diu que la capacitat és de 3-4 persones i l'altura de 9 pams. Qui ens dóna més dades és en Jaume Masso i Torrent: "... el cim té uns 8 metres de llargaria per 6 d'amplaria i n'ocupa més de la meitat una molt petita cabana..."
Amb aquestes dades podem deduir que la barraca feia, per fora, 4x3 m; si hi descomptem el gruix de les parets, uns 80 cm, quedava una superfície útil de 7 metres quadrats, que lligaria força amb la capacitat de 3-4 persones. El meu dubte és com era el sòl, perquè ara és molt irregular.
Per acabar, una imatge del cim del Canigó, un dia d'agost. La fotografia està feta amb la orientació que devia tenir la porta de la barraca. Jo diria que les tres persones que estan situades en el terme mig de la fotografia ocupen el lloc de la barraca (la pedra grossa que és més evident, s'assembla molt a la de les fotografies antigues).
El cas és que la data de la construcció de la barraca seria el 1842, data que sembla la més plausible atesa la motivació científica que va promoure la seva construcció. No obstant això en el llibre també s'esmenta una ascensió el 1834 en la que s'anomena la barraca, però no dóna cap més informació (també podria ser que l'ascensió fos el 1843...)
De la barraca en parla en altres ascensions, com la de Russell el 1862 que diu:"..Si mai torno per aquests paratges, faré nit al cim, on hi ha una cabana. Amb el Canigó tot vestit de nerets magnífics, es faria fàcilment un bon foc" (Souvenirs d'un montagnard, 1888).
El 1889, Lequetre, un altre pirineista de renom, va fer l'ascensió i va passar la nit al cim, a la cabana de Lacvivier. Aquí, s'introdueix un altre nom, però no he pogut trobar cap referència. El llibre també esmenta l'ascensió de Georges Ledormeur i Georges Auriols, al 1910 i el primer espera al seu company al recer de pedra seca.
Per tant, tot i la contradicció de l'any 1906, on un autor la troba en ruïnes i l'altre no, podem deduir que fins al 1923, data de la foto de Rossend Flaquer i Barrera, la barraca era al cim i no sembla que estigués malament, però és evident que en 60 anys, podia haver-se enrunat i haver estat refeta.
Un altre tema són les dimensions de la barraca. Tant Cèsar August Torras com Carles Bosch de la Trinxeria diuen que la barraca té capacitat per a 3 persones. L'Alfred Gaza, diu que la capacitat és de 3-4 persones i l'altura de 9 pams. Qui ens dóna més dades és en Jaume Masso i Torrent: "... el cim té uns 8 metres de llargaria per 6 d'amplaria i n'ocupa més de la meitat una molt petita cabana..."
Amb aquestes dades podem deduir que la barraca feia, per fora, 4x3 m; si hi descomptem el gruix de les parets, uns 80 cm, quedava una superfície útil de 7 metres quadrats, que lligaria força amb la capacitat de 3-4 persones. El meu dubte és com era el sòl, perquè ara és molt irregular.
Per acabar, una imatge del cim del Canigó, un dia d'agost. La fotografia està feta amb la orientació que devia tenir la porta de la barraca. Jo diria que les tres persones que estan situades en el terme mig de la fotografia ocupen el lloc de la barraca (la pedra grossa que és més evident, s'assembla molt a la de les fotografies antigues).
Aquestes són les referències que us puc donar i la meva teoria. Finalment cal dir que després de consultar les revistes Cordada, Muntanya i Vèrtex, no he trobat cap observació en relació a la barraca del cim del Canigó. Aquestes publicacions eren posteriors a 1939, una època en que la mobilitat era més limitada. Per tant, sempre em quedarà el dubte de quin any va desaparèixer!
...
...
Article de la revista Pedra seca (núm. 15):
Fantàstica la recerca, i per descomptat l'article.
ResponEliminaRecords.
Josep Soler
Gràcies Josep!
ResponEliminaHola Joan,
ResponEliminaMolt interessant la història d'aquesta barraca.
He estat fullejant el llibre de Ribas i m'ha semblat que en cap moment esmenti l'ascensió al cim de Jacint Verdaguer. Se suposa que al 1879 en va fer la primera. I cap al 7 de juliol de 1870, la segona, i curiosament esmenta la barraca: "Al bell cim hi ha una barraqueta, plena quasi sempre de neu gelada, que'l vent hi rebat" (Excursions i viatges. Vol. III. pp. 108-09. Ed. Barcino, 1992).
Salutacions
Volia dir el "7 de juliol de 1880"
EliminaHola Luigi,
ResponEliminaSí, el llibre d'en Ribas no diu res d'en Verdaguer. Si mires l'article que hi ha al final del text (veig que no m'ha sortit un accés directe) s'esmenta el mateix fragment que dius.
Si mai trobes alguna referència de la barraca ja ho comentaràs.
Salutacions,
Ara ho he vist. M'havia passat per alt. Gràcies!
EliminaMolt bo l'article, enhorabona per la recerca i l'elaboració del contingut. Al CBEC Corpus Bibliogràfic Excursionista Català (Plça del Nord 14 607715158) tenim un bona col·lecció de postals diverses del cim amb la barraca. Si mai us fes gràcia veure'ls només us cal fer una trucada per a quedar per visitar el nostre fons.
ResponElimina