En una entrada anterior us explicava l'existència de la fita entre les províncies de Lleida, Tarragona i Saragossa, que té un plafó explicatiu de la Generalitat de Catalunya.
Ara us en presento una altra que és molt discreta. La trobarem en el punt on conflueixen els termes de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), Talavera (Segarra) i Argençola (Anoia) i que també serveix de límit a les províncies de Tarragona, Lleida i Barcelona, respectivament.
Un nom curiós per a una construcció curiosa. El Camp Tancat està situat al municipi de Camós, al Pla de l'Estany. Està situat al vessant est del puig Bataller. Ben a prop hi ha una masia en estat ruinós, el mas Punsunya.
En una entrada anterior us vaig parlar de la fita del serrat de Viranes, un trifini entre municipis. Ara us porto un trifini provincial.
La divisió territorial espanyola és de l'any 1833 per obra i gràcia de Francisco Javier de Burgos, qui va signar el 30 de novembre el Decret que ho feia efectiu. Els criteris per fer la divisió estaven inspirades en els departaments francesos i un d'aquests criteris per a formar una provincía era que des de qualsevol punt es pogués arribar a la capital en una jornada.
La Mancomunitat de Catalunya, a l'any 1921 va editar una publicació amb el nom de "Costums sobre termenals, camins i aigües, en terres de pagès". Aquest recull de costums relacionats amb els termes i límits de propietats va ser redactat per l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va comptar amb la participació de propietaris i entitats de diversos punts de la geografia catalana i de les illes. Aquesta publicació dóna idea de la importància dels termes, que moltes vegades era l'origen de conflictes.
Al serrat de Viranes hi ha la confluència de tres termes municipals (Sallent, Avinyó i Gaià). Això és el que s'anomena trifini: el punt on es trobem tres divisions territorials.
Can Blancot (o Puig Grau) és una casa situada al vessant sud del Catllar. El camí que permet arribar-hi és un bon exemple dels camins que podríem anomenar "savis". Des del peu de la casa, una mica per sobre de la pista que ve del Remei hi ha un desnivell de 63 m. En línia recta, la distància és de 230 m i el camí tot fent un recorregut de 425 m redueix el pendent del 27% al 14%.
Si mireu un plànol de Barcelona podreu veure que hi ha dues "illes" separades del terme. Aquestes dues peces de territori corresponen a l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda. Aquest municipi va desaparèixer oficialment el 31 de desembre de 1915 i el seu terme es va repartir entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Vicenç de Sarrià (que en aquella època era municipi independent). És evident que els propietaris d'aquestes peces de terra no van voler formar part dels dos primers municipis perquè potser eren residents de Sarrià.
El dia 12 de febrer de 2023 vam participar en una jornada de neteja d'una construcció de la serra de Collserola de la qual vaig fer aquesta entrada:
https://patrimonimuntanyenc.blogspot.com/2023/02/un-forn-o-un-pou-de-glac.html#more
Finalment, a principis de juliol de 2024 i fins al dia 10 d'agost es va fer l'excavació.
Els amics de l'Ateneu Santfeliuenc em van comunicar que havien començat l'excavació i em van dir que podia anar a veure com anàven o a donar un cop de mà. Hi vaig anar uns quants dies per ajudar. El nombre de participants va ser diferent i divers en cada jornada, però es va fer una bona feina de neteja.
En el número 944 de la revista Muntanya va sortir publicat un article d'Emili Ametller amb el títol "Descoberta dels menhirs jou de Queralbs".
En aquest article, l'autor ens parla del descobriment d'uns d'aquests tipus de menhir al terme de Queralbs i que tenen com a característica el fet de tenir el coll esculpit. L'autor sembla que atribueixi aquest tipus de patrimoni prehistòric exclusivament a Queralbs; per això em va sorpendre molt trobar un element que complia les característiques que indicava en l'article. A més, la seva ubicació correspon al que seria l'entrada d'una gran pleta.
A la guerra de 1936-39 hi va haver homes de diverses edats que en comptes d'anar al front van decidir amagar-se. Els motius podien ser ben diferents i no els analitzarem aquí. El cas és que moltes d'aquestes persones es van amagar en coves artificials o naturals. Alguns d'aquests caus estan situats en cingleres com és el cas de l'amagatall que van trobar uns escaladors en una paret a la serra de Sant Joan, però també n'hi havia d'altres en les quals la pedra seca era important.
En el número 943 (desembre de 2023) de la revista "Muntanya" del Centre Excursionista de Catalunya, va sortir un article meu sobre la pedra seca.
Aquí el podeu llegir.
