Si aneu a esquiar a Portè-Pimorent trobareu un sector anomenat "la Vinyola". Es tracta d'una vall tancada entre el pic de la Mina, el de Font Freda i el de les Valletes i tancada per la carena que enllaça amb el pic de Fontnegra. En aquesta vall hi ha un estany: l'estany de l'Orri de la Vinyola.
El nom ja ens indica que hi havia un orri. I sí, l'orri hi és, molt desfigurat, però hi és.
En les construccions de pedra seca és poc freqüent trobar l'any en que es va fer l'obra. El percentatge que n'hi ha és molt petit, tot i que destaquen les cabanes de volta. A la Trobada de Pedra Seca de l'any 2023 que es va fer a Cadaqués vaig presentar una comunicació en relació a aquest tema. Ho podeu consultar aquí: https://es.scribd.com/document/764760482/Datacio-Barraques-de-Pedra-Seca
Però encara és més poc habitual en els marges. Perquè algú voldria deixar constància de la data de la seva obra? Perquè sabia escriure? Perquè creia que era una obra important?...
El cas és que us en presento tres, separades per 130 anys de diferència.
A 2700 m d'altura, a prop del pic de l'Infern i del camí que va de Núria a Ulldeter hi ha la barraca de Tirapits. És una barraca de pedra seca de grans dimensions, catalogada a Wikipedra amb el codi 5550, que ha tingut consolidació amb ciment en alguns punts (arranjament fet a l'any 2013). Hi ha un pulsador en cas d'emergència.
Al municipi de La Vansa i Fórnols trobem l'ermita romànica de Sant Julià dels Garrics, a l'interior de la qual hi ha un magnífic retaule. L'entorn és ferèstec. Som en una clotada on s'arriba per una pista que baixa des de més enllà del nucli de Sisquer. Hi ha uns itineraris que permeten conèixer l'entorn que tenen diversos punts d'interès. Un és la casa del Riu.
En una entrada anterior us explicava l'existència de la fita entre les províncies de Lleida, Tarragona i Saragossa, que té un plafó explicatiu de la Generalitat de Catalunya.
Ara us en presento una altra que és molt discreta. La trobarem en el punt on conflueixen els termes de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), Talavera (Segarra) i Argençola (Anoia) i que també serveix de límit a les províncies de Tarragona, Lleida i Barcelona, respectivament.
Un nom curiós per a una construcció curiosa. El Camp Tancat està situat al municipi de Camós, al Pla de l'Estany. Està situat al vessant est del puig Bataller. Ben a prop hi ha una masia en estat ruinós, el mas Punsunya.
En una entrada anterior us vaig parlar de la fita del serrat de Viranes, un trifini entre municipis. Ara us porto un trifini provincial.
La divisió territorial espanyola és de l'any 1833 per obra i gràcia de Francisco Javier de Burgos, qui va signar el 30 de novembre el Decret que ho feia efectiu. Els criteris per fer la divisió estaven inspirades en els departaments francesos i un d'aquests criteris per a formar una provincía era que des de qualsevol punt es pogués arribar a la capital en una jornada.
La Mancomunitat de Catalunya, a l'any 1921 va editar una publicació amb el nom de "Costums sobre termenals, camins i aigües, en terres de pagès". Aquest recull de costums relacionats amb els termes i límits de propietats va ser redactat per l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya i va comptar amb la participació de propietaris i entitats de diversos punts de la geografia catalana i de les illes. Aquesta publicació dóna idea de la importància dels termes, que moltes vegades era l'origen de conflictes.
Al serrat de Viranes hi ha la confluència de tres termes municipals (Sallent, Avinyó i Gaià). Això és el que s'anomena trifini: el punt on es trobem tres divisions territorials.
Can Blancot (o Puig Grau) és una casa situada al vessant sud del Catllar. El camí que permet arribar-hi és un bon exemple dels camins que podríem anomenar "savis". Des del peu de la casa, una mica per sobre de la pista que ve del Remei hi ha un desnivell de 63 m. En línia recta, la distància és de 230 m i el camí tot fent un recorregut de 425 m redueix el pendent del 27% al 14%.
Si mireu un plànol de Barcelona podreu veure que hi ha dues "illes" separades del terme. Aquestes dues peces de territori corresponen a l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda. Aquest municipi va desaparèixer oficialment el 31 de desembre de 1915 i el seu terme es va repartir entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Vicenç de Sarrià (que en aquella època era municipi independent). És evident que els propietaris d'aquestes peces de terra no van voler formar part dels dos primers municipis perquè potser eren residents de Sarrià.
