Can Blancot (o Puig Grau) és una casa situada al vessant sud del Catllar. El camí que permet arribar-hi és un bon exemple dels camins que podríem anomenar "savis". Des del peu de la casa, una mica per sobre de la pista que ve del Remei hi ha un desnivell de 63 m. En línia recta, la distància és de 230 m i el camí tot fent un recorregut de 425 m redueix el pendent del 27% al 14%.
Si mireu un plànol de Barcelona podreu veure que hi ha dues "illes" separades del terme. Aquestes dues peces de territori corresponen a l'antic municipi de Santa Creu d'Olorda. Aquest municipi va desaparèixer oficialment el 31 de desembre de 1915 i el seu terme es va repartir entre Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Vicenç de Sarrià (que en aquella època era municipi independent). És evident que els propietaris d'aquestes peces de terra no van voler formar part dels dos primers municipis perquè potser eren residents de Sarrià.
El dia 12 de febrer de 2023 vam participar en una jornada de neteja d'una construcció de la serra de Collserola de la qual vaig fer aquesta entrada:
https://patrimonimuntanyenc.blogspot.com/2023/02/un-forn-o-un-pou-de-glac.html#more
Finalment, a principis de juliol de 2024 i fins al dia 10 d'agost es va fer l'excavació.
Els amics de l'Ateneu Santfeliuenc em van comunicar que havien començat l'excavació i em van dir que podia anar a veure com anàven o a donar un cop de mà. Hi vaig anar uns quants dies per ajudar. El nombre de participants va ser diferent i divers en cada jornada, però es va fer una bona feina de neteja.
En el número 944 de la revista Muntanya va sortir publicat un article d'Emili Ametller amb el títol "Descoberta dels menhirs jou de Queralbs".
En aquest article, l'autor ens parla del descobriment d'uns d'aquests tipus de menhir al terme de Queralbs i que tenen com a característica el fet de tenir el coll esculpit. L'autor sembla que atribueixi aquest tipus de patrimoni prehistòric exclusivament a Queralbs; per això em va sorpendre molt trobar un element que complia les característiques que indicava en l'article. A més, la seva ubicació correspon al que seria l'entrada d'una gran pleta.
A la guerra de 1936-39 hi va haver homes de diverses edats que en comptes d'anar al front van decidir amagar-se. Els motius podien ser ben diferents i no els analitzarem aquí. El cas és que moltes d'aquestes persones es van amagar en coves artificials o naturals. Alguns d'aquests caus estan situats en cingleres com és el cas de l'amagatall que van trobar uns escaladors en una paret a la serra de Sant Joan, però també n'hi havia d'altres en les quals la pedra seca era important.
En el número 943 (desembre de 2023) de la revista "Muntanya" del Centre Excursionista de Catalunya, va sortir un article meu sobre la pedra seca.
Aquí el podeu llegir.
Hem anat a la punta del General i hem sortit des d'Ulldemolins. Per arribar a aquest cim hem seguit un tram del camí, entre Ulldemolins i la carena on hi ha aquest turó (és un tram del camí de Reus a Lleida, segons diu el mapa de ICGC). El resultat és que hem vist un d'aquests camins "intel·ligents" que guanyava alçada sàviament.
Aquest tram de camí que hem fet té una llargada de 2,277 km i supera un desnivell de 228 m; aixó vol dir que el pendent global és d'un 10%
.jpg)
Els dies 24 i 25 d'agost, a la localitat d'Isil, es van fer unes jornades de pedra seca amb el nom de "Fem pleta". L'Ajuntament d'Alt Àneu, el Parc Natural de l'Alt Pirineu i l'entitat municipal descentralitzada d'Alós i Isil, organitzaven aquestes jornades, l'ànima de les quals és en Santi Busquet. Enguany, també em van convidar a fer-hi una xerrada.
La pleta de la Guilla és als peus del puig Terrers a 2230 m d'altura a Gisclareny (Berguedà). La pleta és en una mena de clotada inclinada situada als peus d'unes parets que formen com una olla. Al peus dels blocs calcaris que hi ha arreu hi podem trobar dues barraques: una sencera i l'altra ensorrada.
