Si aneu a esquiar a Portè-Pimorent trobareu un sector anomenat "la Vinyola". Es tracta d'una vall tancada entre el pic de la Mina, el de Font Freda i el de les Valletes i tancada per la carena que enllaça amb el pic de Fontnegra. En aquesta vall hi ha un estany: l'estany de l'Orri de la Vinyola.
El nom ja ens indica que hi havia un orri. I sí, l'orri hi és, molt desfigurat, però hi és.
A 2700 m d'altura, a prop del pic de l'Infern i del camí que va de Núria a Ulldeter hi ha la barraca de Tirapits. És una barraca de pedra seca de grans dimensions, catalogada a Wikipedra amb el codi 5550, que ha tingut consolidació amb ciment en alguns punts (arranjament fet a l'any 2013). Hi ha un pulsador en cas d'emergència.
Can Blancot (o Puig Grau) és una casa situada al vessant sud del Catllar. El camí que permet arribar-hi és un bon exemple dels camins que podríem anomenar "savis". Des del peu de la casa, una mica per sobre de la pista que ve del Remei hi ha un desnivell de 63 m. En línia recta, la distància és de 230 m i el camí tot fent un recorregut de 425 m redueix el pendent del 27% al 14%.
En el número 944 de la revista Muntanya va sortir publicat un article d'Emili Ametller amb el títol "Descoberta dels menhirs jou de Queralbs".
En aquest article, l'autor ens parla del descobriment d'uns d'aquests tipus de menhir al terme de Queralbs i que tenen com a característica el fet de tenir el coll esculpit. L'autor sembla que atribueixi aquest tipus de patrimoni prehistòric exclusivament a Queralbs; per això em va sorpendre molt trobar un element que complia les característiques que indicava en l'article. A més, la seva ubicació correspon al que seria l'entrada d'una gran pleta.
A la guerra de 1936-39 hi va haver homes de diverses edats que en comptes d'anar al front van decidir amagar-se. Els motius podien ser ben diferents i no els analitzarem aquí. El cas és que moltes d'aquestes persones es van amagar en coves artificials o naturals. Alguns d'aquests caus estan situats en cingleres com és el cas de l'amagatall que van trobar uns escaladors en una paret a la serra de Sant Joan, però també n'hi havia d'altres en les quals la pedra seca era important.
Segurament el cim que atrau més visitants d'aquest sector del Pirineu és el de Coma d'Or. El puig de Trespunts es veu, des de la coma d'en Garcia, dret i punxegut, però no és gaire freqüentat. De fet, el seu nom és una conseqüència de la seva configuració: tres puntes.
En aquest nou article us ensenyaré unes quantes fites de Collserola que demostren, molt bé el que és una fita, tal com indica la definició del llibre "Costums sobre termenals, camins i aigües", recollits per l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1921) que vaig esmentar en l'article anterior.
La fita és un senyal que delimita un espai. Voltant per Collserola en podeu trobar. Algunes marquen termes municipals i altres són de propietat. N'hi ha que han de ser antigues perquè són només unes pedres naturals, altres són més contemporànies i altres ja són de formigó). Us faré un recull d'unes quantes.
De vegades, mirant llibres antics, hi ha sorpreses o es troben coses curioses. Tot repassant la guia del "Bergadà/Valls Altes del Llobregat" de Cèsar August Torres, editada pel Centre Excursionista de Catalunya a l'any 1905, vaig trobar, a la pàgina 73 la referència a un indret dels Rasos de Peguera.
La Casa Cremada o, segurament, Cortils, era una casa del terme de Sant Pere de Torelló. Ben a prop hi ha Collfred. El meu avi (i la meva família) sempre n'havien dit "La casa Cremada". Des de Collfred fins a la casa Cremada hi ha uns 300 m en línia recta. De petits, quan hi anàvem, només vèiem alguna teula o alguna totxana. La història d'una casa que van cremar feia molts anys no anava més enllà d'això. Amb el pas dels anys, quan hi havia passat ja no es veien ni teules ni res.
