BENVINGUTS AL BLOC "PATRIMONI I MUNTANYES"

Benvinguts al blog "Patrimoni i muntanyes"

L'objectiu d'aquest blog és donar a conéixer elements i indrets relacionats amb el nostre patrimoni rural en general i això inclou també la pedra seca. Un patrimoni extens i oblidat que cal conèixer i conservar.

Aquest blog vol ser una contribució a la seva coneixença.




EL NOU ARTICLE DEL BLOG

El nou article del blog: Article a la revista "Muntanya"

27 de juliol del 2015

UN CAMÍ PENJAT: EL CAMÍ D'ALINS A TOR

Quan a l'any 1996 vaig comprar el llibre d'en Pep Coll, Viatge al Pirineu fantàstic (editorial Columna), em va atraure una fotografia del llibre. En aquesta fotografia, d'en Jep de Moner, es veu una persona pujant un tram de camí amb parets de pedra seca en un indret encinglerat amb cims nevats al fons; el peu de foto diu: "El pas d'Escala Cauba, on els viatgers havien de tapar els ulls a les cavalleries perquè no se'ls amorriés el cap".

El relat "Bisbes, encantades i bandolers" serveix per donar més interès, perquè diu: "L'antic camí de Norís a Tor ... és un dels més feréstecs del Pirineu. Passat Norís, el camí s'enfila cap al coll d'Escala Cauba i després baixa, excavat a la llenasca i penjat damunt el barranc fins a la borda de Martí".





Amb aquests precedents, aquest camí va passar a formar part d'aquells indrets que s'han de visitar. No obstant això, el temps va anar passant. Quan al 2008 vaig tenir el llibre d'en Bernat Gasull, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu (editorial Cossetània), també em vaig fixar en l'itinerari 17 que indica l'excursió que va fer durant els dies 11 i 12 de juliol de 1882. Aquí, l'autor fa referència al que indica Verdaguer en relació al camí: "Lo camí que du a Norís és suau al principi i al peu del riu, més lleu lo deixa, enasprant-se en la serra, on se troben dues creus gravades en la roca viva per lo bisbe Voltas...". També indica que les creus hi són, però són difícils de trobar. 

Uns mesos més tard, també em va arribar a les mans el llibre A peu pel Pallars Sobirà (Vol. I) d'Arola editors del qual són autors Josep Ll. Piqué, Xavier Català i Jordi Tutusaus. En aquest llibre es diu, amb tota la raó, "El camí vell de Tor desafia la llei més estricta i inapel·lable: la llei de la gravetat..." i una mica més endavant, "Aquest camí és molt més que un camí, és la mostra de la vida i la saviesa de la gent de muntanya, i com a tal és una part molt important del patrimoni cultural del Pirineu que cal conservar".

Quan jo era el director de la revista "Excursionisme" vam publicar un article del mateix Bernat Gasull, El misteri de les creus gravades al camí ral de Tor a Norís (núm. 363 de juliol-agost de 2011), que encara em va fer fixar-me més en aquest indret i provar de cercar les creus.

De tota manera no ha estat fins fa pocs dies que, voltant pel Pallars, hem fet cap a Norís. En arribar ens hem trobat amb un home que després de la salutació ens ha comentat si anàvem a fer el camí. Ens ha dit que el primer tram està força brut i també ens ha preguntat si teníem vertigen. Ens diu que ens caldrien 2 hores o 2 hores i quart per arribar a la Noguera de Tor, si és que passàvem les cadenes... També ens parla del seu record, de quan els entorns eren conreats... 





Tot i que l'itinerari està indicat en els proposats pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà (http://senders.pallarssobira.cat/index.php) cal dir que si bé el camí té senyals de pintura groga, trobo que és difícil de seguir per un "turista", perquè de vegades, el camí queda tapat per la vegetació i en altres punts cal pujar per roca, sense ser gaire evident.

Des de Norís, la pujada és constant. Primer deixem als costats alguns prats i després apareix algun tram de camí de pedra seca. A la part alta, el camí fa una llaçada i és més suau i evident.

El cap de la Costa, és un estret pas de roca. Tant estret que no sé si un animal carregat amb el bast hi podia passar. Segurament sí, però passava ben just!

A l'altre banda, el paisatge canvia i es torna molt agrest. Després d'un tram de lleu baixada veiem, al davant, l'Escala Cauba. El camí fet amb pedra seca s'enfila fins a un contrafort. Abans de començar la pujada trobem un cable. El camí ha caigut i només en queda un tros al mig que encara no sé com s'aguanta.

Després de fer la pujadeta, arribem al contrafort. No ens costa gaire veure la creu "falsa", segons indica en Bernat Gasull en el seu article. Aquesta creu està situada al cantó d'on venim a l'alçada del genoll, aprofitant una esquerda de la pedra. La "bona" ens costa una estona més, perquè primer mirem de trobar-la seguint les instruccions que dóna en Bernat en el seu article i quan ja estàvem a punt de deixar-ho estar, a l'altura de la vista, en un punt amb una lleu inclinació cap al costat de Norís, veiem la creu.


A dalt, la creu "falsa" i a sota, la "bona"
Comparació amb les dimensions d'un bolígraf


Un cop passem aquest contrafort, el camí segueix baixant amb trams en els qual hi ha pedra seca i amb dos cables més; un per fer una petita baixada i l'altre un curt flanqueig. No arribem a la borda, perquè hi ha molta vegetació i baixem per un talús fins a la carretera. 

Fins al cap de la Costa hi vam esmerçar menys d'una hora i la baixada fins a la carretera es fa en poc més de mitja hora (sempre de marxa efectiva).  

No m'estranya, després d'haver passat per aquest camí que el bisbe d'Urgell, Josep de Boltas, va resseguir entre el 1785 i 1795 (anys en que va ser bisbe i quan es devia fer la creu) la seva exclamació "Si puedo salir de aquí, no quiero más osos ni toros". Segurament la visió del camí des de dalt una mula ha de ser més esgarrifosa si tenim en compte que en alguns punts el camí no arriba al metre d'amplada. Cal explicar que la referència a "osos" i "toros" és deguda a la visita que va fer a Ós de Civis i Tor.

Per tornar a Norís vam decidir seguir la carretera perquè no teniem ganes d'esgarrinxar-nos més. El passeig per la carretera, evidentment de trànsit gairebé nul, es prou agradable amb la remor de la Noguera de Tor. A mig camí passem per la borda del Pentinado, amb la data de 1838 a la paret. 




En resum, un camí molt interessant, però que necessitaria un manteniment i, perquè no, la seva reconstrucció (però això ja és somniar massa en un país com el nostre).

Les imatges del camí

Comencem a caminar al pàrquing que hi ha a l'entrada del veïnat. El camí d'Alins passa per sota l'església i, abans d'arribar al pàrquing, es comença a enfilar pel costat d'una casa.



En la primera part de pujada, un cop superat l'indret de camí més brut, apareix el camí amb marges de pedra seca i trams d'empedrat.



A la part alta, la pujada es fa més suau i ja veiem el coll.


Norís queda molt avall.




A l'altra banda del coll, comença la baixada que ens ha de portar a la Noguera de Tor.


Al davant ens apareix l'Escala Cauba.



Un cable ens permet superar un tram sense camí de pedra seca.






El contrafort on hi ha les creus.


El camí segueix baixant, amb trams prou conservats i altres d'esllavissats.





Finalment, tornem a Norís.













5 comentaris:

  1. Hola Joan.
    Fantàstic article , que m’ha fet recordar la lectura del llibre “El Pallars, Arán y Andorra, notas e impresiones de un viaje (1892)” , de Juan Avilés, editat per Garsineu Edicions, que et reprodueixo :
    “Campi, que ha hecho, como nosotros , el viaje des Alins á pie, no puede más; no se siente con fuerzas para seguir trepando por riscos y breñas, y prefiere exponerse á toda clase de peligros montado en una mula, que andar con mayor seguridad, pero con más fatiga, á pie. No se cómo encuentra una caballería fuerte y de confianza, y se decide á cabalgar, sin tener en cuenta que los mismos naturales de Noris le dicen que es muy expuesto hacer á caballo el camino á Tor; objeta obstinadamente y convencido, que á pie no llegaría, no bien, ni mal, y que á caballo es posible que llegue, y al salir del pueblo le falta tiempo de montar. Yo no puedo menos de experimentar un secreto temor al verle adelantar por la cuesta á merced de una mula, y aún cuando esta etapa es muy penosa, ni por un momento se me ocurre envidiarle.
    Si de Alins á Noris corria encajonado el río y era malo el camino, de Noris a Tor aún es más angosto el cauce del primero y peor el segundo. Imposibilitado éste de seguir el curso del Vallferrera, salva una segunda estribación del pico de Montexo, más alta y escabrosa que la cruzada anteriorment. El senderó, estrechísimo y cortado en un pendiente casi vertical en muchos puntos, da vértigo; las revueltas son tan rápidas y se desarrollan en espacio tan mezquino, que estoy á punto de marearme, de tanto girar á derecha é izquierda, y por tener que concentrar toda mi atención en el terreno que piso, á fin de no perder pie. Subimos con gran lentitud, pero es aún mayor la de la mula que monta Campi, el cual queda rezagado, muy atrás. De vez en cuando nos detenemos y miramos abajo no puedo menos que sobrecogerme de terror, viéndole colgado materialmente sobre el abismo; su cabalgadura, con la cabeza baja y la vista clavada en el suelo mueve con pausa las patas, tanteando el piso antes de sentar los cascos; sobre todo en las revueltas, hace prodigios de habilidad para cambiar de dirección todo su cuerpo en un espacio de dos ó tres palmos de cuadro, cubierto de cantos y piedras desencajadas, que caen rodando con estrépito por la ladera; este espectáculo á la vez que me hace temblar, me maravilla, pues nunca hubiese dicho que fuesen capaces los mulos de tanta destreza y de tanta inteligencia como la que está desplegando esa caballería. Cruzamos la divisoria entre dos elevadas peñas que sólo dejan un paso de un metro de anchura. Allí Campi se convence de que es imposible de todo punto descender á caballo y desmonta. El camino es más malo cada vez; en no pocos trechos es una mezquina calzada artificial formada por un amontonamiento de piedras, que apoyan en un ligero saliente de roca á quince ó veinte metros por debajo de nosotros ¡ cuan poco sería necesario para que se desmoronarse el frágil murete y nos despeñásemos yendo á estrellarnos contra las amenazadoras aristas de las peñas! Muy abajo brilla el río, al que por fin llegamos rendidos, pero salvos.”

    ResponElimina
  2. En relaxació a la referència que fas a la necessitat de reconstrucció del camí , i que això ja és somiar massa en un país com el nostre, dir-te que l’any 1990, i seguint les indicacions que Jordi Mir feia al llibre “Indrets de Catalunya/II” volíem fer l’itinerari de Sarroca de Bellera a la Pobleta de Bellveí per Erdo, la Bastida ,Santa Maria de Bellera, el pont del Diable, el monestir de Sant Genís i Estavill, ens vàrem trobar que a l’arribar al pont del Diable un recent moviment de terres havia provocat un esfondrament parcial del pont que feia molt perillós el seu creuament.
    A l’arribar a casa i mitjançant l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat ho vaig fer saber a Jordi Mir, que molt amablement em va contestar dient que el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya ja tenia elaborat un projecte de reconstrucció. En aquell moment jo també vaig pensar que l’obra no es duria mai a terme, em vaig equivocar, les obres es van realitzar i avui creuar el barranc de Sant Genís pel pont del Diable torna a ser possible.
    Somiar és gratis i a vegades els somnis es compleixen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, gràcies per la teva aportació en relació al camí.

      Tant de bo, que el que dius en el teu segon comentari es fes realitat!

      Salutacions,

      Elimina
  3. Hola Joan,

    Ara estic llegint el "Viatge al Pirineu de Lleida" de l'Espinàs, que és del 1957, i quan parla de la Vallferrera i Tor esmenta aquest camí que tu descrius amb detall. L'Espinàs i els seus acompanyants no l'arriben a fer ni molt menys, perquè "el record del bisbe Voltas l'aclapara i segueix avall". Al llibre també transcriu la frase del bisbe i en parla de les dues creus com si aquest mateix les hagués fet, just després d'haver realitzat una visita pastoral a Ós i Tor.

    De fet, les poques ratlles que dedica a aquest tema, Espinàs com a narrador curiosament posa en boca de "Verdaguer" tota aquesta informació, però no especifica pàgines abans ni després qui és aquest tal "Verdaguer" (en Jacint?).

    Per cert, novament una altra proposta ben engrescadora per part teva

    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Luigi,

      La veritat és que ni l'Espinàs ni en Cela, amb qui va fer el viatge i del qual cadascú va fer el seu llibre, eren ni turistes ni excursionistes i, per tant, un camí d'aquest estil ja depassava els seus interessos.

      Quan acabis de llegir el llibre pots començar el de la Núria Garcia Quera, Nou viatge al Pirineu (Ed. Sensus), en el qual segueix el camí dels dos escriptors i en treu unes interessants observacions.

      Salutacions,

      Elimina